Aquests dies estic descobrint una qüestió de la nostra història recent que sempre m’havia resultat un misteri, i és el perquè de les onades d’anticlericalisme, que de cop i volta s’apoderen dels espanyols fins a conduir-los a extrems de violència inusitada, en contra dels hàbits, sotanes i colls alts.
Potser perquè havia conegut una església catòlica, molt compromesa amb les lluites per les llibertats en temps de la dictadura de Franco, potser perquè havia vist córrer davant els grisos, a un grapat de capellans Via Laietana avall, potser perquè el testimoni de diversos clergues rectors a la parròquia de Sant Sebastià de Pomar, fent costat a un veïnat amb greus dificultats, aconseguiren de capgirar la davallada vers la marginació més absoluta a la que estava abocat el barri.
Sempre m’havia estranyat que l’any 1936, el poble treballador les emprengués en contra tot el que fes tuf de religió, responsabilitzant-los de col·laboracionistes amb els facciosos revoltats. No podia d’entendre de cap de les maneres com a Badalona, els milicians anarquistes empaitessin i assassinessin, si els atrapaven a tot aquell que feia tuf a encens a partir del 18 de juliol de 1936, quan fins aleshores no s’havien ficat mai amb ells.
Durant la meva joventut, quan la dictadura estava en el seu apogeu, internament justificava el fet del suport a la causa de la dictadura de la alta jerarquia de l’església espanyola, com una reacció natural als tres anys en que van ser perseguits, i de fet molts dels bisbes i cardenals que aleshores figuraven en l’alt comandament de l’església espanyola, havien sofert en carn pròpia per causa, deien, de la seva fe.
Ara, aquests dies, sentint els discursos dels portaveus de la Conferència Episcopal, amb una clara ingerència en els assumptes de la societat civil, intentant induir el vot cap a l’extrema dreta que representa aquí i avui, el Partit Popular, se’m ha fet la llum sobre els fets de l’any 36, doncs he pensat que si la jerarquia d’aleshores, feia un discurs més o menys com el que fan avui dia Rouco Varela i els seus, i un grup de general les emprèn a trets per capgirar un govern democràticament elegit amb un resultat de tres anys de cruenta guerra civil, és de tota lògica suposar que la comunitat catòlica i sobre tot els seus clergues fessin conxorxa amb els rebels.
El fet que cap dels bisbes en actiu, que avui exerceixen, han patit mai persecució, doncs tots els de la generació en exercici durant la guerra civil, per raó d’edat, ja han traspassat o gaudeixen de la jubilació, em fa descartar el tema de la reacció que anomenava abans, qüestió que em porta a pensar que la ideologia de l’extrema dreta és intrínseca al pensament catòlic, almenys en la seu sector més integrista que avui sembla dominar en els màxims estaments. Si això és així, vol dir que els capellans obrers, els cristians pel socialisme, i demés estructures de base, són una minoria sense pes dins del poder eclesiàstic?
Des de la meva posició d’agnòstic, em sembla de vergonya, que fins i tot la conferència Tarraconense que agrupa als bisbes catalans, acabin donat suport a aquest nefast document, que rebla el clau de la deriva integrista que ha emprès darrerament la jerarquia catòlica espanyola, i celebro que almenys, des de l’autoritat, més moral que altra cosa, que representa l’abat de la comunitat de Montserrat, hagi posat els punts sobre les is manifestant el seu desacord total amb un document que enlloc de la concòrdia incita a la confrontació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada