dimarts, 29 de juliol de 2008

L'ACORD SOBRE FINANÇAMENT


Escric això, desprès de saber que la reunió de la comissió mixta govern generalitat, celebrada ahir dilluns dia 28 de juliol a Barcelona, no ha fet altre cosa que posar en evidència el profund desacord entre les dues parts. Faig aquest aclariment previ, perquè contra el que molta gent pensa aquests dies, jo estic arribant a la conclusió, que un acord molt bo per Catalunya és a tombar de la cantonada.

M’ho fa pensar, el fet de la prudència verbal amb que els líders del PSC, estan encarant la qüestió. Fixeu-vos, que tret del conseller Castells, a qui per cert tot el partit recolza, gairebé ningú més fa declaracions sobre el tema.

Quina diferència amb la negociació de l’estatut! En que el Partit socialista, lluny de donar la imatge del líder serè que tot ho controla, es va deixar arrossegar per la rauxa competitiva de la lluita pel protagonisme. El resultat d’aquell disbarat, el coneixem prou bé tots plegats, quan va acabar resultant que aquells que durant vint-i-tres anys, s’havien negat a proposar cap reforma estatutària, ara esdevenien els salvadors del nou estatut, desprès d’una maratoniana sessió d’Artur Mas a la Moncloa, i com a conseqüència, el no d’Esquerra en el referèndum, la caiguda de Maragall i la convocatòria d’eleccions autonòmiques anticipades.

Ara, amb la lliçó ben apresa, el PSC, és conté i s’allunya dels cants de sirena, dels Convergents, Esquerra i Iniciativa, en favor de fronts amenaçadors per negar el pa i la sal al govern central. Ara el PSC, i el seu secretari general i president de la Generalitat José Montilla, està mostrant la seva veritable faceta de líder del desenvolupament estatutari, i està conduint les negociacions amb un veritable sentit d’estat, apartant-se de crispacions i de actituds impossibles.

Estic del tot segur que aquesta posició és la correcta, i que l’acabarà conduint a l’èxit més rotund, quan des de l’entorn de Zapatero, s’entengui ben clarament que és el PSC i no pas cap altre formació política la que representa, ideològica i pràcticament, la realitat de la Catalunya actual, que no només li va donar la victòria en les eleccions generals de l’any passat, sinó que és l’únic amb possibilitats de fer-li renovar l’any 2011.