dijous, 10 de juliol del 2008

EL PROBLEMA ÉS QUI PAGA


Que els governs d’Espanya i Catalunya no tenen cap mena de responsabilitat en la generació de la crisi econòmica, és del tot evident, encara que alguns il·luminats interessats de la dreta d’aquest país s’entestin en insinuar el contrari.

Que si, poden, i han de prendre mesures per fer-hi front, a fi i efecte de procurar que sigui el menys traumàtica possible pels ciutadans, és també una qüestió reconeguda, fins i tot pels menys llestos de la nostra espècie.

I finalment, que tots som conscients que la superació de qualsevol crisi econòmica comporta un cost i que aquest sempre ha de ser assumit per algú.

La gran dreta espanyola, representada pel Partit Popular i la més moderada catalana que representa Convergència i Unió, ja fa una colla de dies ens venen predicant que davant les qüestions econòmiques, no existeixen diferencies ideològiques, sinó que les solucions sempre són úniques i que la diferencia està en aplica-les o no. Gran falsedat que l’únic que pretén amagar, és la voluntat manifesta del conservadorisme més extrem de fer pagar la crisi a les classes més desafavorides, retallant la despesa pública, sobretot en les qüestions socials.

És evident que quan la factura la paguen els de baix, tal i com pretén la dreta, amb rapidesa els indicadors, canvien de sentit com la competitivitat, doncs amb la rebaixa de les prestacions i mantenint la producció, el producte o el servei, surt a un cost molt més baix, incrementant el benefici. Aquesta circumstància permet al govern de torn, penjar-se la medalla de bon gestor, encara que alhora de la veritat, hagi contribuït a aprofundir l’abisme entre les classes pobres i les classes riques del país.

L’atractiu d’una solució fàcil, en algunes èpoques ha temptat fins i tot a les formacions d’esquerra quan han ocupat el govern, tal i com va succeir, en les darreres legislatures dels governs Gonzalez on es van adoptar les grans solucions capitalistes per pal·liar els desajustos econòmics de l’època. Tot sabem però que aquesta actitud va acabar comportant la pèrdua del poder i entrar en els foscos vuit anys del govern Aznar.

Sembla ser que Rodriguez Zapatero, va aprendre la lliçó històrica i ara en plena época de vacas magres, contínuament ens assenyala la seva voluntat que el cost de la crisi no recaigui sobre els més dèbils i per això, tot i el risc de quedar-se sol a la cambra de representació parlamentaria, no para de dir-nos que es nega en rodó a reduir la despesa social dels pressupostos de l’estat, i a rebaixar la carga impositiva als qui paguen més.

Penso que té tota la raó del món, i tot i els atacs furibunds, des del PP, “centrat” dels Sr. Mariano, o dels nacionalistes radicals de l’Artur Mas, la majoria del personal el recolza en tot i per tot,sobre tot mentre mantingui la seva fidelitat als principis socialistes, de repartiment equitatiu de la riquesa que generem.