dimecres, 17 de novembre de 2010

FELIPE GONZALEZ A BADALONA




El proppassat dijous dia 4 de novembre, vaig tenir el goig de poder assistir al míting que el PSC va convocar al pavelló esportiu de Llefià i del que aquest setmanari els en ha donat complida informació.

No cal dir que l’expresident del govern espanyol, és persona molt ben dotada per l’art de l’oratòria i que empra un estil atraient per una majoria del personal, qüestió que es va fer ben patent entre l’ingent nombre de persones que omplien a vessar l’esmenta’t pavelló esportiu.

L’alcalde Jordi Serra i el President de la Generalitat José Montilla, van ser uns més que dignes teloners de l’estrella principal. El primer va basar el discurs, com és lògic i natural per la seva condició d’alcalde de la tercera ciutat de Catalunya, en les realitzacions de l’actual govern autonòmic a la nostra ciutat, a més a més de llençar algun directe sobre el Partit Popular, per la seva política de tirar per terra el nom de la nostra ciutat que està emprant darrerament. Va resultar especialment contundent, aixecant els aplaudiments del públic, quan manifestà sentir-se orgullós, perquè a diferència “d’altres”, a ell mai cap fatxa reconegut el titllaria de còpia seva, en referència a les declaracions del feixista Anglada de Plataforma per Catalunya, sobre Garcia Albiol del PP badaloní.

El President José Montilla, amb l’habitual to gens histriònic, però carregat de contundència, va advertir al personal dels perills de retrocés en les qüestions socials que pot comportar un govern de Convergència i Unió a la Generalitat de Catalunya, una CiU que assenyalava molt diferent de la que havia governat 23 anys fins el 2003, doncs ni Artur Mas és Jordi Pujol, ni la posició actual és d’equidistància, entre el PSOE i el PP, si no que com hem pogut veure en els discursos i actuacions de Duran i Lleida i el propi Mas, les seves preferències per un govern dels populars a la Moncloa, és ja del tot evident.

Puja a l’escenari, l’indiscutible líder socialista per excel•lència, Felipe Gonzalez, el clamor del públic arriba al seu punt més àlgid, quan desprès de llarguíssims aplaudiments, el personal coreja el seu nom una bona estona més. Ja d’entrada el seu discurs sorprèn a tot el personal, doncs enlloc del míting que tothom esperava, ell es despenja en una mena de classe magistral sobre la crisi, les seves causes i les maneres d’afrontar-la des de les posicions d’esquerra en contraposició a la dreta.

Sense tallar-se un pel, i aprofitant allò que la veterania és un grau, amb un llenguatge planer a l’abast de tothom que l’escoltava, va situar-se al costat del govern per les mesures preses, en el control del dèficit públic i de la proposta de reforma de les pensions, a fi i efecte de garantir el manteniment del sistema públic d’aquí a 25 anys.

No va oblidar tampoc fer esment de les pretensions, que la dreta tot i que no ho digui clarament no s’ha molestat en ocultar, de fer petar el sistema de pensions per tal de dissoldre’l i privatitzar-lo a través de bancs i companyies d’assegurances, com intermediaris de les inversions en borsa. Per cert una qüestió que aquests dies pot espantar a més d’un, quan estan veient que els plans de pensions que van fer com a complement, perden valor un dia darrera l’altre per el catacrac del sistema financer mundial.

Vull destacar també la crida que feu en favor de la integració i formació dels immigrants, com una manera de retenir un capital humà que ens resultarà del tot imprescindible, si volem sortir de la crisi com un país avançat, on ens puguem repartir riquesa enlloc de misèria.

Quina manera més diferent d’enfocar el tema de la immigració! Perquè desprès algú digui que tots son iguals! Quin gran estadista segueix essent Felipe Gonzalez! Ni Aznar, ni Rajoy, ni Mas, ni Duran i Lleida, li arriben a la sola de la sabata.
Article publicat al Setmanari BNS del 12/11/10