LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Sento un gran alleujament, quan veig que finalment la llei de la memòria històrica, comença a veure la llum, Ja començava a ser hora, que trenta dos anys desprès de la mort d’un dels dictadors sanguinaris que el passat segle XX ens va procurar, els espanyols comencéssim a passar pàgina de veritat, d’un dels períodes més negres de la nostra història més recent.

La “modèlica transició” a la democràcia, impulsada pels elements més lúcids del franquisme, que intuïen la impossibilitat de seguir amb el règim autocràtic desprès de la mort del dictador, recolzada per la classe empresarial, necessitada de relacionar-se amb la resta d’Europa i encapçalada per una institució monàrquica, frisosa per esmenar els errors del passat; per la seva pròpia naturalesa, va comportar la gran injustícia de ser com una mena de llei de punt final, per la significació de l’oblit de totes les vexacions a que el règim del general havia sotmès a tots els espanyols, que d’una manera o altre se li oposaven.

Hi ha qui diu que s’ha quedat curta, com per exemple Esquerra Republicana de Catalunya, que pensen caldria anular, i procurar reparació als perjudicats o els seus hereus, per totes les sentències que de manera injusta van dictaminar els tribunals del règim. La llei reconeix la il·legitimitat dels tribunals i les sentències, però no procedeix a la seva anul·lació, pel simple fet de la despesa econòmica que comportarien les indemnitzacions pertinents, a les que l’estat, o sigui tots nosaltres, hauríem de pagar.

A l’altre banda, els del Partit Popular, també s’oposen aferrissadament a la promulgació de la llei, i llencen proclames dient que l’actual govern socialista, només pretén furgar en velles ferides, cercant l’enfrontament entre els espanyols. No serà que el que temen és que els seus antecessors ideològics, acabin essent posats al descobert i que si bé no jutjats i empresonats, si que perdin el reconeixement social? O potser que el personal, acabi revisant la història i comenci a trobar similituds entre l’ideari que preconitzen i els que van governar amb mà de ferro?

El personal d’Unió Democràtica de Catalunya, assenyala que caldria un reconeixement, més exprés del que ja es fà, a les víctimes, fonamentalment per la seva ideologia cristiana, en la zona dominada per la república espanyola durant la guerra civil, encara que jo penso que aquests i durant quaranta anys, ja van ser glorificats fins a la medul·la, a més a més, en aquests moments, a molts d’ells se’ls ha promogut un procés de beatificació, en que la cúpula integrista de la església espanyola, culminarà a la Plaça de Sant Pere de Roma un dia d’aquests.

Jo crec que la llei, esmena un dels punts que debilitava molt el nostre estat de dret, i fins i tot l’actual institució monàrquica, que per l’oblit forçós de les injustícies comeses en el bàndol vencedor de la guerra civil espanyola, acabaven essent considerats com hereus del règim dictatorial, el que hauríem de fer tots plegats, els que ens considerem demòcrates convençuts, és recolzar-la, doncs és de veritat el primer intent seriós de promoure la reconciliació, de les famoses dues espanyes, des d’un punt de partida, de justícia i veritat, i no pas d’oblit.

S'HA ACABAT EL CONFLICTE POLÍTIC

Quan ETA, va trencar la treva posant un bomba a la terminal T-4 a l’aeroport de Barajas, a més a més va acabar amb la possibilitat de qualsevol tipus de negociació política amb l'independentisme basc preconitzat per l’esquerra abertzale. ETA amb la seva acció, i la seva insistència en la lluita armada, va demostrar que no l’interessa de cap de les maneres la resolució del conflicte per la via del diàleg i que el seu braç polític Batasuna tant sols li anava be com a font de finançament.

L’aplicació estricta de la llei de partits polítics, una mostra de la qual la tenim aquests dies amb la decisió de jutge Garzon d’empresonar a les cúpules, vella i nova de la formació, acompanyat de la investigació conseqüent al Partit Comunista de les Terres Basques i d’Acció Nacionalista Basca, posa en greu perill les escadusseres fonts de finançament, que la banda pot arribar a tenir, fora de l'impost revolucionari amb l’amenaça als empresaris, que la labor policíaca, i la cooperació dins de la Unió Europea, cada vegada li fan més difícil.

El suport social a la banda, és cada vegada més escadusser, a les darreres manifestacions convocades per Batasuna, l’assistència és cada cop més minsa, i si be les manifestacions amb actes vandàlics, el que en diuen Kale Borroka, són més agressives, tot assenyala que el camí cap a la derrota definitiva de la banda ja no té retorn.

Diuen que les detencions i el desmanegament pràctic de tota l’estructura de Batasuna, pot induir a ETA, a fer un atemptat o a incrementar la Kale Borroka, potser tenen raó, però jo penso, que si no s’hagués practicat les detencions, també cometrien atemptats i incrementarien la lluita al carrer, si en troben l’oportunitat.

El que ens hauríem de preguntar la majoria d’espanyols que creiem profundament en la democràcia com a sistema, i en el diàleg com a eina de solució de conflictes, si la derrota pura i simple de la banda terrorista, sense que cap grup polític agafi la torxa de l’independentisme, no representarà criminalitzar aquesta idea, qüestió que els grans defensors de l’ultranacionalisme espanyol veurien en molts bons ulls, com ens demostren els discursos dels Aznar, Acebes, Rajoys i Zaplanas, on en aquesta qüestió del nacionalisme basc, sempre acaben confonent la finalitat amb els mitjans.

A voltes em pregunto, si l’explosió nacionalista d’una part del PNB, amb Ibarretxe al capdavant, no va en el sentit, de voler capitalitzar la idea independentista, davant la imminent derrota, d’ETA i el seu entorn.

CAL QUE LA CIUTAT FUNCIONI

Els quatre anys de “relaxament” que els nostres governants, es van prendre la passada legislatura, almenys en aparença, pesen ara com una llosa sobre el nou govern actual. Moltes de les històries, que algú va decidir que era millor aparcar-les sota el criteri que el temps ho arregla tot, esclaten ara de manera que podríem qualificar fins i tot de virulenta, quan els ciutadans ja no estan disposats a seguir quatre anys més, creient que els problema se soluciona a base de negar la seva existència.

Dalt la Vila, El Consorci Badalona Sud, els pisos sobreocupats, les obres del metro, els oratoris dels musulmans, la neteja etc. etc. són assumptes que el temps ha fet més greus, i de solució més urgent i complexa, que no pas si quan tocava s’haguessin afrontat.

Els governants actuals, els toca d’empassar-se el marro dels que anteriorment van jeure a la palla, i a més a més actuar professionalment i sense error de cap mena per recuperar la confiança dels ciutadans; i això no vol dir que donin la raó als que reclamen sinó la tenen, com en la passada legislatura es va fer, en l’assumpte de la l’estació transformadora del tramvia, o l’aparcament en bateria a l’avinguda Marquès de Montroig, sinó actuar correctament i amb transparència que com s’ha demostrat en multitud d’ocasions, els ciutadans acaben agraint.

Als nostres regidors i regidores, els ciutadans no els demanem altre cosa, sinó que facin funcionar la ciutat i tinguin per segur, que una gran majoria de badalonins els ho sabrem agrair, atorgant-los-hi el vot, en la propera convocatòria.

MOLTES GRÀCIES PRESIDENT MONTILLA

Per primera vegada en tota la meva vida, començo a sentir l’orgull de ser català, el català a qui no espanten les dificultats i que sempre ha sabut fer mans i mànigues per tirar endavant, el català que creu en ell mateix i que a la vegada és solidari amb els altres, aquell a qui no li cal cercar culpables externs a les seves desgràcies i que és conscient que la Catalunya del futur l’està construint ara. Que no necessita de la radicalitat per autoafirmar la seva identitat i que usa el diàleg i la negociació com a armes per assolir els seus objectius.

Amb el vostre lideratge, estem aconseguint desplegar l’estatut, que ens procura la cota més gran d’autogovern que mai haguem assolit. El Pacte Solbes Castells, pel finançament de les inversions en infraestructures, i la cessió a la Generalitat de la gestió del servei de rodalies, en són una bona mostra, del que podem arribar a aconseguir, perseverant en l’acord i la integració a l’estat espanyol.

Si és cert que avui, els crits a favor de la independència de Catalunya sonen potser més forts, que fa un temps enrere, i fins i tot a la radicalitat s’hi apunten personalitats polítiques, que fins fa quatre dies, feien gala de gran moderació i sentit d’estat com el gran Guru Pujol, però també es cert que les files dels que toquem de peus a terra i veiem millor un futur d’entesa que no de confrontació, som cada vegada més grans.

Endavant president, com mes us ataquin, com mes us retreguin el vostre origen andalús, com més vulguin assimilar la moderació del vostre discurs a la falta de lideratge engrescador, més gent conscient aplegueu al vostre costat, i per mostra teniu el botó dels representants de la classe empresarial catalana, reconeixent obertament que el pacte Solbes Castells els ha obert les portes a desencallar definitivament, el progrés de la economia catalana.

LA PROPOSTA D'ARTUR MAS

Ja sé que algú em dirà, que per poder parlar de la proposta que fan els convergents addictes a Artur Mas, amb el recolzament del gran Gurú Pujol, hem d’esperar el dia 20 de novembre, quan es farà pública i la podrem conèixer amb tots els pels i senyals; però no hi puc fer més, el cos m’ho demana, i sense encomanar-me ni a Déu ni als Sants, em trobo avui assegut davant l’ordinador, teclejant i fent aparèixer a la pantalla tot un seguit de frases relacionades amb el tema. Potser hi ha influït haver llegit al diari, que Duran i Lleida, tampoc ho veu clar, i tot i que jo ideològicament estigui a les antípodes del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, haig de reconèixer la coincidència, doncs tampoc ho veig de cap de les maneres.

Ja fa dies que rumio, sobre les causes últimes que han portat als convergents a radicalitzar el seu discurs fins al punt d’arribar al sobiranisme extrem, i estic concloent que només és fruït del comprovar com les enquestes els assenyalen la permanència en el desert, desprès que la segona legislatura del tripartit a la Generalitat de Catalunya comença a apuntar a l’obtenció de bons resultats en els objectius proposats. No cal que ningú faci cara d’estranyesa, doncs és del tot evident que la política de governar sense escàndol ni estridències, que d’entrada ha caracteritzat el govern Montilla, comença a donar els seus fruïts, en forma de les més altes xifres d’inversió de l’estat a Catalunya que mai s’havien donat fins ara, el traspàs de la gestió del servei de rodalies que abans d’acabar l’any serà un fet, un progressiu desenvolupament del nou estatut, que ens condueix al més gran autogovern que mai ha tingut Catalunya, etc. etc.

Convergència Democràtica de Catalunya, va néixer amb la clara voluntat de cobrir l’espai socialdemòcrata de la societat catalana, però la moderació del discurs del Partit dels Socialistes de Catalunya, a la dècada dels vuitanta, que finalment van acabar ocupant aquest espai, va provocar la deriva dels nacionalistes catalans vers les posicions liberals i de la democràcia cristiana. És a partir d’aquest moment, que com a dignes representants del conservadorisme, incorporen al seu discurs allò tant recurrent de la no existència de diferència entre la dreta i l’esquerra, i que tots acaben per fer la política possibilista, neoliberal i conservadora. La realitat però sempre s’acaba imposant i en aquests moments es fa evident que la circumstància d’un govern d’autèntica socialdemocràcia a Espanya i a Catalunya, és la que ens està portant a un repartiment molt més just de la riquesa, i una consolidació de l’estat del benestar, i per tant un augment considerable de la qualitat de vida de tots els ciutadans sense distinció de classes. Les ideologies no han mort, ni moriran mai per molt que els conservadors s’hi emparrin i no dona el mateix resultat a la ciutadania, si manen les dretes o les esquerres.

Convergència Democràtica de Catalunya, es troba avui sense espai ideològic per cobrir; la banda socialdemòcrata li han pres els socialistes, i l’espai lliberal i demòcrata cristià, li ocupen els seus socis d’Unió el la vessant catalanista i el Partit Popular pel cantó espanyolista . Cap on tirar? Artur Mas i la cúpula convergent, amb la benedicció de l’ancià de la tribu, Jordi Pujol, sense pensar-ho dues vegades, han optat pel camí del mig i abans no sigui massa tard i el sentiment nacionalista quedi diluït en una Catalunya, més plural i més diversa, enarboren la quadribarrada, pretenent crear un espai aparentment sense altre ideologia que l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya.

Em resulta curiós i xocant, que en l’espai que proposa Mas hi càpiguen tant les dretes com les esquerres, els lliberals i conservadors, amb comunistes i socialdemòcrates, els independentistes amb autonomistes, etc. etc. em fa pensar amb el moviment peronista argentí, de on sorgiren els Montoneros d’extrema esquerra i la triple A d’extrema dreta. El que passa, és que ni Catalunya, és Argentina, ni Mas, Juan Domingo Peron; i a més a més millor que ni si assemblin doncs si ha d’acabar de la mateixa manera que en el país sud americà, més val que no comencin.

Pensen de veritat que cal refundar el catalanisme? O potser el que cal d’una vegada per totes, és que es defineixin ideològicament com el que en realitat són, un partit de dretes convençuts aplicadors de les doctrines neoliberals?

La solució, el vint de novembre, al bell mig de les manifestacions d’homenatge a Franco, tal i com ha pontificat l’Artur Mas.

PERILLS PER LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA

L’arribada de Maite Arquè a l’alcaldia de Badalona, entre altres coses va significar, treure del calaix un reglament de participació ciutadana, desenvolupar-lo, i endegar un procés de superació de la democràcia municipal purament representativa, afegint-hi unes bones dosis de democràcia participativa, fonamentada en el ric i plural moviment associatiu.

Com sempre passa, entre la població, la idea va tenir els seus detractors i els seus partidaris, però el ferm convenciment dels líders dels tres partits d’esquerres, PSC, ICV, i EUiA, que conformaven el govern, va permetre de tirar-ho endavant.

Val a dir que no tothom dins els partits polítics, ni del govern ni de l’oposició, veien en bons ulls el camí que s’emprenia; potser la dificultat de governar havent de donar constantment explicacions, feia considerar a alguns dels nostres polítics, la participació dels ciutadans com una mena de llast, que entrebanca, més que no pas facilita la labor del govern. Aquesta convicció i el fet que la labor pedagògica dels convençuts, no resultés massa reeixida, ha alentit molt l’obtenció de resultats, que tot just vuit anys desprès que es decidís d’endegar, ha començat a tenir els primers resultats com va ser l’assoliment, entre d’altres d’un Pacte per la Mobilitat, el novembre del 2006, i la posada en marxa de la redacció d’un Pla de Mobilitat, que en aquests moments, s’està portant a terme.

No sé que en pensen, els que avui ocupen el govern local, del tema de la Participació Ciutadana, però llegint els diaris i passejant per internet, m’ha semblat detectar diversos senyals d’alarma, que es podrien interpretar com una mena d’estratègia per deixar morir el procés.

Sota l’empara de la modernitat que proporcionen les noves tecnologies, l’afamat periodista Andreu Mas, fa una crida a la ciutadania a fer propostes, sobre la nova Illa Central. Ràpidament se’n fan ressò des dels seus blocs personals alguns dels nostres principals polítics de la nostra ciutat, com Ferran Falcó, Jaume Vives, i Alex Mañas, rematant la feina els reporters badalonins, Sara Muñoz i Jordi Gonzalo, amplificant i promovent la qüestió des de les pàgines del diari El Punt. També des dels fòrums de la xarxa, els internautes, plantegen qüestions, que si bé abans quedaven com un debat d’opinió entre ciutadans, ara mereixen la ràpida atenció dels polítics del govern com, Ferran Falcó, o Josep Pera, contestant i aclarint les qüestions que els afecten, o atenent denuncies sobre un llum que algú s’havia deixat encès.

Penso que és altament positiva la utilització de les noves tecnologies, però hem de convenir que és extremadament difícil que en pugui sortir res de positiu, quan s’utilitzen per promoure debats totalment anàrquics, sense un procés d’informació prèvia, sense una conducció adequada, i on mai és segura la identitat dels qui intervenen.

No serà que els defensors de la democràcia representativa pura, intenten el fracàs de la participació ciutadana, en base a prodigar-la, sense ordre ni concert?
No resultaria més efectiu, que les propostes sobre l'illa Fradera, és fessin a través dels mitjans adequats, com són les entitats i les regidories de districte?

Que no ens passi allò que un excés d’informació, mal administrada, acaba essent una total desinformació

NO TINC OPINIÓ!

Em considero persona d'idees clares i conseqüentment no em costa gaire formar-me una opinió, en sentit positiu o bé negatiu, sobre les decisions que prenen els nostres polítics.

Però haig de reconèixer que davant la decisió del consell executiu del PSOE, de contradir la decisió dels socialistes navarresos de formar un govern tripartit a la comunitat foral, enviant a UPN, la sucursal del PP, a l’oposició, no soc capaç de prendre una actitud determinada ni a favor ni en contra. Els arguments que uns i altres donen em semblen prou sòlids i ambdós coherents amb la meva concepció del que ha d’acabar essent l’estat espanyol.

Des dels sectors pro pacte, s’argumenta que la voluntat del poble navarrès, manifestada a les urnes, és de manera inequívoca a favor d’un canvi de la força governant, circumstància que matemàticament no és possible sinó és en base a un acord entre nacionalistes (NaBai), socialistes (PSN) i comunistes (IU), i que talment com a Catalunya i a Balears el socialisme ha d’aprofitar la mínima ocasió per arribar al poder desbancant la dreta reaccionaria.

Des de la direcció nacional socialista, s’argumenta que a diferència de Galicia, Catalunya i Balears, a Navarra el Partit Socialista (PSN), no és la segona força sinó la tercera i a molta distància de les dues que el precedeixen i que en aquesta circumstància, poc s’entendria que acabés presidint el govern autonòmic.

Des dels sectors nacionalistes, es presenta la decisió com una cessió del PSOE als desitjos de la part del seu electorat clarament centralista, una reculada en el reconeixement de l’Espanya Plural i una oportunitat perduda per aconseguir l’augment del suport electoral al PSN en els propers comicis.

Des del PSOE a Madrid, es valora que la decisió de permetre un govern del Partit Popular en clara minoria, sense cap garantia de suport socialista, els serà molt més beneficiós de cara aconseguir suport electoral, no només en la comunitat navarresa, sinó a la resta de l’estat espanyol; sobre tot tenint en compte que el pacte significaria d’alguna manera l’entronització de Nafarroa Bai, una formació capitanejada pel Partit Nacionalista Basc, que talment com Unió Democràtica a Catalunya, no dubta a pactar amb el Partit Popular, si pensa li convé als seus interessos.

De veritat, no sé cap a quin lloc decantar-me.