EL CERVELL DEL SR. GARCIA

A l’inefable líder del partit popular a la nostra ciutat, se li han trastocat les neurones, quan de cop i volta, ha tornat vuitanta anys enrere, i ha situat Badalona a l’Alemanya de finals dels trenta del passat segle XX.

Segons un article del diari El Mundo, de data 17 de desembre d’enguany, que es fa ressò d’unes declaracions del Sr. Garcia, dient que a la nostra Ciutat uns comerciants “jueus” són denunciats per uns “nazis”, que van a la cacera de tots els rètols escrits en castellà.

Faci’s mirar la clepsa Sr. Garcia, si pretenent ser alcalde de la nostra ciutat, no dubteu gens ni mica en desprestigiar-la insultant als seus ciutadans, titllant-los de fanàtics en l’esmenta’t article del diari El Mundo.

A Badalona i arreu de Catalunya, la Generalitat fa complir una llei que va aprovar el nostre Parlament per amplia majoria, i que per fomentar l’ús de la nostra llengua, una llengua que alguns membres del seu partit, encapçalats pel seu president d’honor, van tenir una especial cura de perseguir i voler fer desaparèixer de l’àmbit públic; llei que preveu i obliga a tots els comerciants establerts al territori que retolin, “al menys” en català, els seus establiments, amb independència que “també a més a més” ho facin en qualsevol altra llegua.

Senyor Garcia, flac favor es fa vostè mateix en les seves aspiracions d’arribar a l’alcaldia de la nostra ciutat, doncs a més del menyspreu que ens feu cada dia, quan des de fa més de cinc anys, per vergonya de viure a la nostra ciutat heu traslladat la residencia a Barcelona, si a més a més intenteu provocar al personal perquè incompleixi les lleis.

EL CANVI D'OBAMA

L’any 2008, que acabem de deixar enrere, s’ha caracteritzat per dos trets principals, el primer, la fi del mandat de George W Bush, a cops de sabatot i el segon la gran esperança que el seu successor Barak Obama ha despertat a tot el món de canvi en la política imperialista que fins avui ha practicat la primera potència mundial.

Tot i això, i quan encara el primer president de raça negre dels Estats Units, no ha pres possessió del seu càrrec, una sèrie de fets, venen a tirar el primer gerro d’aigua freda sobre les expectatives creades amb el canvi. M’explicaré:

De primer, ens trobem amb que si bé Obama s’ha manifestat en favor del tancament de la presó de Guantànamo, on els Estats Units violen sistemàticament tots els drets humans cada dia, no ha obert la boca sobre la posició negativa del poder judicial americà a investigar i jutjar els crims comesos per les tropes nord-americanes a l’Iraq, quan han deixat anar sense haver complert la condemna a la marine que va aparèixer en multitud de fotografies humiliant presoners iraquians a la tristament cèlebre presó d’Abu Graib l’any 2004.

També i dins d’aquest primer bloc, es fa especialment inquietant el seu silenci, davant la carnisseria que els israelites fan sobre els palestins a la franja de Gaza; silenci que es pot interpretar com una aprovació a la justificació que en fa el seu antecessor, quan apel·la al dret d’Israel a defensar-se, i més quan el nou president de torn de l’Unió Europea el txec Vaclav Klaus, s’ha manifestat en el mateix sentit, tancant les oïdes al clam que el personal manifesta als carrers de les principals capitals europees i de la resta del món.

El canvi que Obama ha predicat durant tot l’any passat, consisteix en canviar els actors, però no els drames? L’ofec que Israel ha sotmès als territoris palestins,creant una situació totalment desesperada, fins a l’extrem de portar-los a votar una formació de caràcter extremista com és Hamàs, no és motiu de censura? El incompliment de l’estat jueu de totes les resolucions que sobre el conflicte a emès l’ONU, no hi té alguna cosa a veure en aquest conflicte?

Són massa coses, i sobre tot si afegim, el trist paper que sobre aquesta qüestió ha fet el Consell de Seguretat de la ONU, per culpa dels USA i els països membres de la UE, molt en fa témer que de canvi res de res, en el món tot seguirà igual, injustícia sobre injustícia, i els més innocents, com els infants de Gaza que enlloc dels regals de reis, es troben amb la mort cara a cara.

Ja n’hi ha prou! Ja comença a ser hora que els ciutadans del món ens comencem a revoltar davant la passivitat dels governants de la dreta reaccionària i d’una manera o altre fem sentir la nostra veu, en favor de les víctimes de l’opressió, nomès així es produirà un canvi de veritat i no la mentida que ens ha venut Obama.

LA CONTRACRÓNICA DEL DARRER PLE DE L'ANY

L’ESPERIT NADALENC

Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

He triat el títol de L’esperit Nadalenc, perquè en el darrer plenari de l’any va ser la frase que més va sonar en boca dels nostres il·lustres regidors, encara que hom va tenir la impressió, que no tenien cap mena de pressa per reunir-se amb la família, doncs tot hi haver-hi previstos, tant sols quinze punts en el ordre del dia, els pares i mares de la ciutat, s’hi van entretenir força, i no ens van deixar anar fins ben passades les nou del vespre.

Però anem a pams. A les sis i deu minuts, l’alcalde pronunciava la fórmula habitual, “Sessió Pública” per llegir-nos tot seguit el llistat de dones mortes pel la violència de gènere a l’estat espanyol, corresponent al més de desembre que lamentablement ha estat de 9 persones.
El primers punts són aprovats per unanimitat, sense debat ni intervencions de cap mena tret del punt dos on Màrius Garcia de Can Comunista fa una intervenció carregada d’ironia, sobre el temps que ha trigat el govern sotmetre l’aprovació de la creació d’una comissió per l’adaptació dels estatuts de Badalona Comunicació.

En arribar al punt cinquè referent a l’aprovació inicial del pressupost ordinari per l’any 2009, potser per allò que l’euro és l’euro, els nostres mandataris, s’hi esplaiaren a gust. El regidor de recursos interns, l’escriptor Quico Serrano, va començar per explicar l’esperit que els guia; tot seguit, Carme Martinez la consort del líder de Can Comunista, va començar dient que trobaven a faltar detalls en les previsions de despeses d’alguns organismes autònoms, que no entenien que es preveiés menys ingressos per la venda d’energia i que no sabien veure quina prioritat s’havia fet per afrontar la crisi econòmica; per tot això, va anunciar, el vot en contra dels seu grup municipal. Tot6 seguit el més jovenet de Can Popular, empra’n “el idioma del imperio”, com ja ve essent habitual, diu que els pressuposto no s’ajusten a la realitat i que la previsió d’ingressos és del tot irreal; opina que l’ajuntament el que ha de fer en temps de crisi és baixar els impostos i acaba amb la sentencia: “Vds. gastan mucho i mal” Jaume Vives de Can Republicà, defensa el pressupost acusant de catastrofistes els del PP, Jordi Subirana de Can Convergència i Unió, també trenca una llança a favor del pressupost i per acabar aquest primer torn, l’escriptor de Can Socialista contesta als de Can Comunista i de Can Popular.

En el torn de rèpliques, Carme Martinez de Can Comunista i El més llarg de tots només pel que fa a l’alçada per Can Popular, insisteixen en la seva posició inicial i Jordi Serra, en qualitat d’alcalde tanca el debat replicant de manera contundent a Garcia Albiol, i constatant que els pressupostos s’aproven amb els vots en contra de Comunistes i Populars.

El sisè punt fa referència a l’aprovació definitiva de les ordenances fiscals, desprès d’haver resolt les al·legacions presentades, Garcia Albiol, comença anunciant el vot contrari del seu grup, perquè no els han acceptat cap de les seves al·legacions. En Mañas de Can Comunista, diu que hi votaran a favor, però fa tres consideracions perquè es tinguin en compte a les ordenances fiscals de l’any que ve, i fa una sèrie d’al·lusions a Falcó i a Convergència. Quico Serrano de Can Socialista contesta a Mañas i Albiol. L’au de vol majestuós, Ferran Falcó empren el vol per replicar les al·lusions de Mañas. Garcia Albiol i torna, talment com Mañas, Falcó es torna a defensar i finalment l’alcalde tanca el debat, fent recompte i assenyalant al secretari que el dictamen s’ha aprovat amb el vot en contra del PP.

Quan són les vuit del vespre s’entra a l’apartat de proposicions urgents i la primera fa referència a encarregar a Engestur els projectes a realitzar amb la partida de 38 i mig milions d’euros que el govern Zapatero ens atorga per la promoció de l’ocupació. Ampli debat, amb Garcia Albiol, Sagués, Serra, Falcó, Vives, ... fins que l’alcalde tanca, essent aprovat el dictamen amb les abstencions dels partits de l’oposició per motius diferents.

El torn obert de paraules, l’ocupa Julio Molina, en representació del president de la FAVB per defensar una moció que presenten tots els grups municipals en referència al rebut de la llum per l’any que ve. Jordi Serra, proposa que es llegeixi i es voti la moció, així és fa.

Comença l’apartat de mocions del grups municipals amb una primera que presenta el PP i que fa referència a la dissolució dels ajuntaments, governants per ANV, és rebutjada per tots els altres grups. La següent que presenta ICV fa referència a demanar al govern de l’estat, inclogui en els pressupostos l’arranjament i accessibilitat de l’estació de ferrocarril de Badalona, la moció és rebutjada amb els vots contraris de l’equip de govern que ho justifiquen dient que ja s’ha anunciat a la premsa que ADIF té previst efectuar aquestes obres, en el proper exercici.

Un parell de preguntes de Sagués i Garcia Albiol posen final a aquest plenari que tanca l’alcalde desitjant-nos a tots unes felices festes.

EL VOT AFIRMATIU ALS PRESSUPOSTOS DE L'ESTAT

Els vint-i-cinc escons, que el PSC, disposa al Congrés dels Diputats, varen votar que si als pressuposto de l’estat per l’any vinent, aixecant d’aquesta manera el veto que va impedir el seu tràmit al Senat.

Penso que és ben natural fer-ho d’aquesta manera i a més a més estic convençut que és així com es defensen els interessos de Catalunya, doncs les conseqüències per el nostre país serien molt més funestes, si en el context de crisi econòmica en el que estem immersos, s’haguessin de prorrogar els pressupostos de l’any anterior.

Per altra banda, cal recordar que la política d’estorquiment, en les relacions estat Generalitat, que durant els vint-i-tres anys de govern de la dreta nacionalista, s’han portat a la practica, amb el nom de “Peix al Cove”, s’han demostrat completament fracassades, sobretot en els darrers vuit anys de govern del Partit Popular a Espanya, i que es van posar en evidència amb el desgraciat Pacte del Majestic, que entre moltes altres coses va significar una paralització de les inversions en infraestructures que ens van portar al punt del col·lapse.

Aquests darrers dies, s’està posant de manifest l’encert d’aquest decisió, desprès que la conversa “discreta” de Montilla al Palau de la Moncloa, hagi obert gaire bé de bat abat la porta a un bon acord en matèria de finançament per a Catalunya.

Tot i com no podia ser d’altra manera, Artur Mas i l’estol Convergent ja ens anuncien un munt de catàstrofes, per un acord del que encara no en coneixen ni el preàmbul, segurament perquè contràriament al que va passar amb l’estatut, en Zapatero no l’ha tingut en compte per res. També fa trencar de riure, les contradiccions d’Alicia Sanchez Camacvho del Partit Popular, que exigeix un acord de finançament, emparat en un estatut que ells consideren inconstitucional.

Segons paraules del Sr. Ridao, els d’ERC no creuen que abans de final d’any s’hagi arribat a cap mena d’acord i ell ja no fixa com a prioritat cap mena de data sinó que l’acord sigui bo. Sempre penso que mai el trobaran prou bo l’acord els de ERC quan a l’estatut que l’ha d’emparar ells hi votaven en contra.

Molts baladregen, però al final hauran estat els del PSC qui hagi sabut liderar el procés de reforma estatutària i d’un nou i clar finançament pel nostre país, i com no pot ser mai d’una altra manera, el personal ho tindrà ben en compte alhora d’emetre el seu vot a les urnes.

ELS DE DALT LA VILA UN MON APART?

Ja fa dies que llegeixo en els moderns pasquins que es publiquen a la xarxa, que una part del personal del barri de Dalt la Vila, està del tot decidit a no deixar opinar a ningú més, sobre el que cal o no cal fer urbanísticament parlant en el barri on ells tenen la seva residencia.

La Comissió de Veïns que es va crear, per malfiança amb els directius de l’associació de veïns oficial del barri, i que darrerament ha acabat dominant, aquesta entitat; sembla decidida a que només els de pura raça daltvilatenca, siguin els que puguin opinar i decidir sobre el que cal fer o no en el territori en el subsòl del qual es troben les restes de la romana Baetulo.

Dalt la Vila, no és patrimoni de tot Badalona? Un ciutadà de LLefià no té dret a opinar sobre les questions urbanístiques de Dalt la Vila?

No puc més que estar en complet desacord amb aquesta manera de fer, doncs tot i reconeixent que els que hi viuen són els primers interessats, tots els badalonins, hem de poder dir com volem que sigui qualsevol punt de la nostra ciutat.

Tanmateix les associacions de veïns, tradicionalment han estat entitats molt obertes, com per exemple la del Centre, que és la que conec amb més profunditat, que fins i tot té socis, amb tots els drets que no resideixen a la nostra ciutat, però que els hi agrada de participar en les activitats i debats que en el si de la mateixa tenen lloc.

Per tot això proposo que abans de decidir res més que afecti al Barri de Dalt la Vila, l’ajuntament obri un gran debat ciutadà, on tots els badalonins que vulguin hi puguin participar, al voltant de com volem que sigui l’anomena’t nucli històric, que els agradi o no als veïns de Dalt la Vila, és patrimoni de tots, i les decisions que sobre ell es prenguin, sempre acabaran comportant despeses de tipus econòmic que ens afectaran a tots els ciutadans, o és que l’arranjament de Dalt la Vila el pagaran només els socis de l’associació?

LA CRISI A BADALONA (I)

En temps de bonança econòmica, qualsevol política sembla bona, els excedents s’encarreguen de tapar els errors dels governants i això fa que els perjudicis mai no arribin afectar amb profunditat a una bona majoria de les classes més dèbils.

Però és evident que em encetat un període vaques flaques, més ben dit de molt flaques, que no és una cosa purament conjuntural, sinó que afecta les arrels del propi sistema capitalista, la cosa canvia substancialment.

Els Ajuntaments, són sense cap mena de dubte, l’administració més propera als ciutadans i per tant els que en primera instància, rebran les conseqüències de les dificultats que fins a la resolució final de la crisi, hauran de patir els seus ciutadans. Dificultats que en el cas de l’ajuntament de Badalona, s’està ja ara traduint en una disminució dels ingressos, en concepte impostos municipals per la frenada immobiliària; i és de preveure que en un termini de dos anys, quan tots aquests que ara entren en situació d’aturats se’ls acabi el període de percepció de prestacions, faran necessària l’ampliació dels serveis, sobretot assistencials que les institucions municipals venen prestant. Resumint, els ingressos aniran disminuint i les despeses augmentant, sense que des del consistori es pugui fer grans coses per evitar-ho, doncs al ser una crisi d’abast mundial, les decisions per corregir-ne els seus efectes es prenen ben lluny de la Plaça de la Vila.

En aquestes circumstàncies, és del tot indubtable que nomès l'esforç colectiu i en una sola direcció, serà el que ens permetrà superar-la amb els menys danys possibles, no em negareu, doncs que ens calen líders que sàpiguen fer de la solidaritat i el saber compartir el valor essencial de la societat, en front de l’egoisme, la competència i d’individualisme.

Badalona, és i ha estat sempre una ciutat de treballadors, unes persones que moltes vegades a la història han hagut d’agafar el toro per les banyes, i ajuntar les forces per sortir-ne de les situacions més compromeses. O no és així, com el personal dels barris de la serra d’en Mena, van aconseguir no només sobreviure, sinó sortir de la misèria, amb una administració municipal de caire feixista com era las dels anys 50 i 60 del passat segle XX?

Cal doncs que a qui ens governa li exigim de primer una ferma convicció en els valors de la solidaritat, la igualtat i la equitat i en segon lloc que no caiguin en el fàcil joc de populisme i la demagògia que ens pot conduir sense cap mena de dubte al fracàs més absolut, qüestió que la majoria de nosaltres no es pot permetre en aquests temps tan difícils.

Penseu que el Partit Popular i el seu ideal neoliberal, fomentador de l’individualisme, competitiu més exacerbat, pot aportar les solucions que ens calen, per molt que ara en Garcia Albiol es presenti vestit amb la pell d’ovella i pretenen ser més socialista que ningú?

CICLISTES I VIANANTS A BADALONA

Vull pensar que no es tracta d’una acte de mala fe, si no tant sols d’un no pensar-hi, però és que l’actitud dels responsables de les infraestructures viaries del nostre excel·lentissim i mai prou ponderat consistori, quan fan referència als vianants, són de jutjat de guàrdia.

Segons els resultats de l’enquesta de la mobilitat quotidiana, de l’any 2006, recollits en l’estudi que per la nostra ciutat ha fet l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona resulta que la gran majoria dels desplaçaments que efectuem els badalonins dins de la nostra ciutat, els fem a peu o amb bicicleta (un 71,1%). Una ullada, qualsevol dia a qualsevol carrer de la nostra ciutat, ens fa adonar que els desplaçaments amb bicicleta, només representen un petit percentatge, comparat amb els que habitualment ens desplacem a peu.

Tot i això, els qui tenen cura de les vies per on circulem els badalonins, semblen emparrats en no tenir en compte el personal que utilitzem les cames per anar d’un lloc a l’altre i és així que desprès de preveure que els cotxes puguin circular amb tota la comoditat, amb les mínimes retencions possibles, potser perquè està de moda o que fa més “progre”, s’obsessionen en habilitar espais per on puguin circular les bicicles, gairebé sempre a costa del vianant i és així que per unes voreres que en inici eren prou amples i on fins i tot els que utilitzen cadira de rodes s' hi podríen desplaçar amb tota comoditat, ens hi entaforen un carril bici, deixant-nos als que posem un peu davant de l'altre, una vorera amb una amplada ridícula de l’espai que ens es destinat. Vegis el carrer Salvador Espriu al voltant del nou equipament Màgic Badalona on els cotxes disposen de quatre carrils, i els ciclistes dos, i els desgraciats vianants, la resta una vorera on es fa necessari apartar-se per facilitar els encreuaments entre personal que camina.

Es que potser pretenen que els vianants i ciclistes, acabem a bufetades?

Perquè no utilitzen part de l’espai dels cotxes per fer circular les bicicletes, com és fa en tots els països on hi ha personal que pensa una mica?

Perquè s'entesten en no voler aprendre dels experiències dels altres?