ÉS POSSIBLE AVANÇAR EN LA UNIÓ EUROPEA DES DE LA DRETA?

L’esperit dels signants del pacte de Roma l’any 1957, Christian Pineau per França, (socialista) Joseph Luns, per Holanda (democràcia cristiana), Paul Henri Spaak per Bèlgica, (socialista) Joseph Bech per Luxemburg, (democràcia cristiana) Antonio Segni per Italia, (democràcia cristiana) i Konrad Adenauer per la República Federal de Alemanya (democràcia cristiana), considerat com l’origen de l’actual Unió Europea, poc te a veure amb el dels dirigents actuals. El neoconservadurisme actual del partit de Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi, el nacionalisme flamenc força majoritària a Bèlgica o la democràcia cristiana holandesa mediatitzada per una pujant ultra dreta, que posen com a bandera un nacionalisme passat de moda que està provocant una més que certa paràlisi del procés. Tot i els intents de dissimular-ho dels actuals caps d’estat dels vint-i-set països que la conformen, el darrer amb la promoció del descafeïnat tractat de Lisboa, és indubtable el benefici que n’obtenen pels seus interessos proteccionistes, sota el paraigua omnipresent dels Estats Units.

No hem d’oblidar que el tractat per una constitució Europea, avortat pels resultats negatius dels referèndums de França i Holanda, havia estat impulsat, per uns governs en els estats membres, de clara majoria socialdemòcrata, a més a més amb la voluntat ferma d’espolsar-se el jou de la dependència nord americana que des del final de la segona guerra mundial ha vingut suportant, i situar Europa a nivell de potencia mundial, tal i com li correspon.

No oblidem tampoc la reacció de disgust del president George W. Bush, manifestada amb la distinció de la nova i la vella Europa, quan el vell continent s’oposa majoritàriament a la seva política d’agressió amb la guerra d’Iraq, el trencament de facto de relacions amb el govern Zapatero, desprès que aquest retirés les tropes espanyoles de l’Iraq, la seva satisfacció quan el líder social demòcrata alemany Schroeder, no és reelegit canceller. Per resumir, només ens cal veure el darrer viatge, que ha fet com a president a Europa, on només ha trobat beneplàcits a la seva política d’agressió, ara contra Iran, on fa uns anys se li oposaven per la seva política Iraquiana. Els actuals governs d’Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit, li han rendit homenatge, i com a cirereta que corona el pastís, li han ofert un no rotund de Irlanda a la mínima possibilitat que Europa avanci cap a convertir-se en potencia mundial, sortint de l’imperi.

Per altre banda i si atenem que el No irlandès al tractat de Lisboa, d’entrada en paralitza la seva entrada en vigor, hem de començar a pensar que finalment George Bush, ha acabat sortint amb la seva, i que els poderosos dels Estats Units d’Amèrica poden dormir tranquils, que Europa, no els serà cap mena de competència, com a potencia mundial.

Als convençuts que el sistema socialdemòcrata europeu és l’únic que pot garantir un repartiment just de la riquesa que generem, ens cal esperar temps millors, temps on els partits d’esquerra, tornin a gaudir de la confiança de l’electorat, temps on els valors de la solidaritat, la igualtat, i la consciencia de classe, tornin a arraconar l’individualisme, el sentiment tribal, i l’exaltació de la diferència com element de disgregació.

IMPRESSIONS DESPRÈS DE DOS PLENS DEL NOU ALCALDE

De moment se’m confirmen les expectatives i el plenari municipal comença a prendre un caire molt més seriós que el que darrerament tenia, no se si per la manera de fer diferent del nou batlle Jordi Serra, o fruït d’un pacte entre regidors, però el cas és que les intervencions dels representants dels ciutadans resulten molt més concises i sense elucubrar com acabava essent carregosament habitual.

Un exemple del que dic, és que el punt de l’ordre del dia, on s’atorga la paraula als ciutadans que ho han demanat prèviament i pel fet que s’aprofitava per part de l’oposició per carregar contra el govern, obrint uns torns de debat que de fet no corresponien, allargant la durada dels plenaris; ara s’enllesteixen en una extraordinària brevetat, en el darrer, en qüestió de mitja hora es ventilaren quatre paraules demanades.

Per altra banda haig de dir que m’ha resultat agradablement sorprenent la maneres del nou batlle, alhora de controlar el personal no admeten sortides de to i obligant a demanar disculpes si algú poc curós incorre en falta.

Una altra qüestió és la sensació que finalment l’administració local s’ha posat en marxa, i que els problemes antics o nous, s’afronten amb decisió. Questions que fa un temps ocupaven les primeres planes dels diaris, i semblaven a punt de provocar la insurrecció dels ciutadans, avui ni se’n parla ni tant sols en els fòrums d’internet. Ningú parla avui de Dalt la Vila, ni dels pisos sobreocupats, ni de problemes amb immigrants; i no és pas que tots els problemes s’hagin solucionat com per art d’encantament, sinó que ara el govern encarant-los, desactiva de retruc les influencies dels quatre interessats en el desprestigi de la institució, que ara es troben amb la desafecció d’una majoria de ciutadans

JO CREC QUE ANIREM MÉS BE

Aquests dies és la frase més sentida a Badalona, desprès del relleu a l’alcaldia de la nostra ciutat. Alguns argüint l’edat jove del nou batlle, d’altres per la qualitat de persona resolutiva, i els que més perquè culmina el procés de transició a la nostra ciutat i obra una nova etapa, en ser el primer màxim mandatari de la ciutat, que res va tenir a veure, amb la lluita antifranquista i que els seus mèrits els ha aconseguit dins d’un període de tranquil·la legitimitat democràtica.

Personalment també crec que la ciutat anirà a millor, i que en aquests moments calia un canvi en profunditat en l’estructura municipal, canvi, que cap dels que tants anys fa que s’arrosseguen pel consistori, poden portar a terme, però que el concurs d’una persona d’empenta, amb les idees clares, com és el cas que ens ocupa, si pot realitzar.

El compromís que Jordi Serra, va adquirir en el ple d’investidura del passat dia 8 d’abril, on emulant la promesa dels que en l’antiga Atenes, adquirien el títol de ciutadans, de deixar una ciutat, no pitjor, sinó millor, més gran i més bella de la que avui és, denota molt clarament la seva voluntat inequívoca en favor d’aquesta ciutat, vilipendiada, fins i tot pels propis ciutadans.

A Serra, ningú li posarà les coses fàcils, “El més llarg de tots, només pel que fa a l’alçada”, en el seu discurs el dia de la investidura, el va atacar per tots quatre costats, acusant-lo d’haver enganyat als electors, el de can Comunista, el penyista Carles Sagués, ressentit per pensar que va ser Serra, qui va vetar la possibilitat d’arribar a un acord de govern, va acabar anunciant una oposició dura.

Els socis de govern, ERC i CiU, tot i que amb suavitat i elegància, tampoc, se’n van estar de criticar que assolís l’alcaldia, sense haver estat cap de llista en un procés electoral i en el cas de Convergència, el seu líder l’Au de vol majestuós, Ferran Falcó, no es va oblidar de remarcar que en la propera contesa electoral, intentarà per tots els mitjans d’arrabassar-li el lloc

Només els membres del grup socialista, es mostren units recolzant-lo, com una prova evident que les lluites internes del passat han quedat del tot superades i ara com un sol home, és disposen a recuperar el temps perdut i la confiança dels badalonins.

La Badalona del segle XXI, requeria un lideratge del segle XXI, i a mi, com a molts conciutadans, em sembla que l’hem aconseguit en la figura de Jordi Serra; el temps ho dirà.

L’únic que lamento del canvi, és haver perdut els petons i abraçades amb la màxima autoritat de la ciutat, perquè no em negaran vostès que no ha de ser el mateix, fer-los a un home amb bigoti, que a una dona de pell fina com fins ara!

I EL SR. MARIANO SEGUEIX A L'OPOSICIÓ

Per ser franc haig de confessar que fins al migdia, del proppassat diumenge electoral, quan l’anunci de les dades de participació, les assenyalaven com molt properes a les de fa quatre anys, no vaig començar a veure clar que els espanyols estaven disposats a renovar la confiança a Rodriguez Zapatero i que s’estimaven més que el Senyor Mariano, seguís un bon temps més a l’oposició.

Al vespre, quan els primers sondeigs asseguraven gairebé una majoria absoluta pel Partit Socialista Espanyol, vaig respirar amb tranquil·litat, doncs ja es veia que per malament que anessin les coses, la possibilitat que un govern de la dreta extrema tornés a la Moncloa esdevenia impensable.

No ha passat ni una setmana, que les conseqüències dels resultats, ja s’han fet sentir, i així, aquí a Catalunya, a Can Comunista i a Cals Republicans hi ha rebombori, en els primers, Imma Mallol anuncia, la seva retirada i en els segons, la batalla pel lideratge entre Carod i Puigcercós, esta arribant altre cop al seu punt més àlgid. Uns i altres atribueixen els mals resultats a una bipolarització de la política espanyola, entre la dreta i l’esquerra, que ha acabat per arrasar tots els matisos d’una i altra banda.

El que pot ser un avantatge, atorgant el nombre més alt de diputats al PSOE i al Partit Popular, té l’inconvenient que els redueix a ambdós les possibilitats d’aconseguir aliances, sobre tot al victoriós PSOE, que en no haver obtingut la majoria absoluta, haurà de pactar amb d’altres formacions per garantir l’estabilitat del govern en la nova legislatura.

Els aliats naturals, els comunistes d’Esquerra Unida, no tenen prou nombre de diputats per decantar la balança, i això cal afegir la nefasta experiència amb Esquerra Republicana de Catalunya, la passada legislatura; tot plegat aconsella un gir i a cercar l’auxili de la dreta nacionalista de Catalans i Bascos.

Però tot te els seus problemes i en el cas dels Bascos, els plantejaments sobiranistes d’Ibarretxe, tot i que han estat de fet castigats per l’electorat basc, tant a les autonòmiques com a les generals, segueixen essent un problema, per acostar posicions. En el cas català, la difícil situació de Convergencia que tot i ser la força més votada, es manté a l’oposició, de fa dues legislatures per la seva incapacitat de trobar aliats suficients en l’espectre polític català, els pot fer caure en la temptació de condicionar el seu suport a un trencament de l’actual tripartit i a la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, per veure si recuperen el poder.

Mentrestant el Sr. Mariano, comença a fer neteja a casa seva, i tot sembla que vol donar una imatge més allunyada de la radical i extrema dreta que fins ara han donat, tot i que permeteu-me que dubti de la voluntat d’un canvi real, quan el discurs de confrontació i de nacionalisme espanyol a ultrança, no li ha anat tant malament, doncs l’ha fet augmentar la seva plantilla de diputats, respecte dels que tenia en la passada legislatura. A més a més no oblidem que qui segueix marcant les directrius, a can popular, no és altre que un home petit amb bigoti, excels professor de George Town, i president indiscutible de l’orgue ideològic per excel·lència, les FAES.

No serà que pretenen fer confiar els votants d’esquerra i que divideixin el seu vot en diferents matisos, perdent així l’hegemonia?

CAL TENIR MEMÒRIA

Tots aquests que ara acusen a Rodriguez Zapatero, de no haver recolzat l’estatut de Catalunya tal i com va sortir del Parlament de Catalunya, haurien de fer memòria, de les ànsies nacionalistes radicals que de cop i volta li van entrar a Convergència i Unió, que no havent paït la descavalcada del govern de Catalunya, es situà com un hippie dels anys seixanta a demanar l’impossible.

L’aritmètica parlamentaria va aconseguir quer prosperés un text, d’una més que dubtosa constitucionalitat, que indefectiblement havia de ser reajustat en el seu tràmit del Congrés dels Diputats, i que a més a més va permetre a Artur Mas fer-se la foto amb Zapatero, quedant com el gran salvador i deixant, el paper del tonto pel president de la Generalitat Pascual Maragall.

També haurien de recordar que l’única formació política que ha tingut la barra de plantejar un recurs, contra la màxima llei catalana, carregat de contradiccions al tribunal constitucional, ha estat el Partit Popular, formació que forma part de la mateixa Internacional que Unió Democràtica de Catalunya, qüestió que sense cap mena de dubte, ens indica la seva proximitat ideològica i la facilitat que això representaria, en una circumstància de victòria del Partit Popular a les eleccions, per obtenir el recolzament de la formació nacionalista catalana, que argumentaria, raons d’estat o l’interés per Catalunya, tal i com ja va fer, entre els anys 1996 i 2004.

Penseu en totes aquestes coses quan aneu a dipositar el vot a l’urna el proper 9 de març, penseu que els grans avenços socials i de tota mena, sempre s’han produït quan a la Moncloa hi ha hagut un socialista.

CAL TENIR MEMÒRIA

Tots aquests que ara acusen a Rodriguez Zapatero, de no haver recolzat l’estatut de Catalunya tal i com va sortir del Parlament de Catalunya, haurien de fer memòria, de les ànsies nacionalistes radicals que de cop i volta li van entrar a Convergència i Unió, que no havent paït la descavalcada del govern de Catalunya, es situà com un hippie dels anys seixanta a demanar l’impossible.

L’aritmètica parlamentaria va aconseguir quer prosperés un text, d’una més que dubtosa constitucionalitat, que indefectiblement havia de ser reajustat en el seu tràmit del Congrés dels Diputats, i que a més a més va permetre a Artur Mas fer-se la foto amb Zapatero, quedant com el gran salvador i deixant, el paper del tonto pel president de la Generalitat Pascual Maragall.

També haurien de recordar que l’única formació política que ha tingut la barra de plantejar un recurs, contra la màxima llei catalana, carregat de contradiccions al tribunal constitucional, ha estat el Partit Popular, formació que forma part de la mateixa Internacional que Unió Democràtica de Catalunya, qüestió que sense cap mena de dubte, ens indica la seva proximitat ideològica i la facilitat que això representaria, en una circumstància de victòria del Partit Popular a les eleccions, per obtenir el recolzament de la formació nacionalista catalana, que argumentaria, raons d’estat o l’interés per Catalunya, tal i com ja va fer, entre els anys 1996 i 2004.

Penseu en totes aquestes coses quan aneu a dipositar el vot a l’urna el proper 9 de març, penseu que els grans avenços socials i de tota mena, sempre s’han produït quan a la Moncloa hi ha hagut un socialista.

UN LEMA

El lema de campanya del partit dels Socialistes de Catalunya, “si tu no hi vas ells tornen” el trobo extraordinàriament clarificador i en poques paraules constata un fet, que s’ha repetit una vegada i una altre, elecció darrera elecció.

Tot i que a mi no m’agrada, que les campanyes electorals, es basin en pronosticar les desgràcies que ens poden passar si guanya l’adversari, doncs penso que generen incredulitat per exageració, un repàs a l’estadística ens assenyala que en aquest nostre país, un cop tancada la transició vers la democràcia, la pujada electoral dels partits representants de la dreta conservadora, sempre coincideix, desprès d’unes eleccions on el principal protagonista ha estat l’abstenció.

Podríem dir que una bona part dels votants d’esquerra del nostre país, quan pretenen castigar els governs de la seva tendència ideològica, no ho fan anant a votar el seu opositor, sinó que s’acaben quedant a casa; i estic del tot segur que quan opten per aquesta decisió, el que esperen és que segueixi erigint-se en vencedor l’esquerra, tot i que per un marge més ajustat, que l’obligui a repensar el que ha fet malament en la legislatura anterior.

Si ho mirem sense apassionament, ens adonarem que la qüestió no tindria la més mínima importància, si en aquest nostre país hi hagués un partit de dretes moderat, a l’estil de les dretes civilitzades d’Europa, que quan ocupés el poder, no ens fes témer pel retrocés en l’assumpte de les llibertats, ni pels avantatges socials que tant ens ha costat assolir. Però el fet no és així, sinó que poc temps desprès que guanya la dreta ultramuntana que representa el Partit Popular, als que varem viure una bona part de la nostra vida, durant el franquisme, se’ns desperten tots els fantasmes més durs, que ja creiem enterrats per sempre., i als que són més joves i no poden recordar les desgràcies d’una dictadura de dretes, ha van poder tastar durant els vuit anys en que un paio petit amb bigoti, es va fer l’amo del tros.

Si us plau que cap badaloní es quedi a casa, el proper 9 de març, que no manqui cap vot a l’urna. Si algú vol castigar el govern Zapatero, que no ho faci, quedant-se a casa, sinó anant al col·legi i votant per qualsevol altra opció de les que hi ha a l’ampli ventall, fora del Partit Popular.

Cal barrar-los el pas aquesta vegada, perquè segons insinuen els experts, és més que probable que si es foten la gran castanya, s’acabi imposant dins del PP el sector més moderat, i els espanyols ideològicament de dretes, acabin desterrant per sempre més els tics, d’un passat, nefast que tots voldríem haver oblidat.