BADALONA, SAPS D'ON VENS?

Benvolguts conciutadans:

Ara fa uns cinquanta anys, Badalona era reconeguda, dins del cinturó del Cap i Casal de Catalunya, pel fet de ser la ciutat amb més varietat industrial de tot l’estat espanyol. Un tret d’identificació culminació del camí iniciat cent anys abans gràcies a la posada en servei de la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró, facilitant que la gran burgesia barcelonina, situés les seves fàbriques en el nostre terme municipal, i provocant d’aquesta manera, que la petita vila rural i de pescadors que fins aquell moment era Badalona, s’expandís i comencés a créixer, fonamentalment al llarg del litoral.

La Badalona, de pagesos i pescadors, va veure com en pocs anys, és girava tot de sota a sobre, i com primer d’altres llocs de Catalunya, i més endavant d’arreu de l’estat espanyol, arribava personal d’altres cultures i maneres de fer. És l’inici de la Badalona treballadora, la de les entitats obreres, dels Cors de Clavé, i on la burgesia local, és limita a uns quants pagesos, que s’agrupen en els centres tradicionalistes com el Loredan o el Circol Catòlic.

Cal destacar que a Badalona, la gran Burgesia Catalana, no hi té residència, sinó que tant sols hi munta les fàbriques, com a molt, algunes propietats rurals que exploten en règim de masoveria les utilitza com a segona residència. Tant sols dos grans burgesos, cap d’ells enterrat a Badalona, inverteixen en la ciutat, primer Roca i Pi i desprès Evarist Arnús i ambdós ho fan amb finalitats benèfiques, doncs és la pobresa la principal característica de la ciutat en aquells moments.

Si reflexionem una mica sobre el gran canvi que va representar per Badalona el salt a la industrialització, ens adonarem que tot volta a favor del servei a les noves fàbriques, l’urbanisme, les noves comunicacions etc. Al cap d’avall són aquestes les que acaben finançant la construcció d’infrastructures.

Mes endavant, ja en plena dictadura franquista, quan en l’època del gran desenvolupament econòmic, la ciutat torna a experimentar una nova expansió en els anys cinquanta i seixanta, no ho fa perquè el procés del seu creixement econòmic ho demani, sinó en la necessitat de Barcelona d’alliberar uns terrenys que fins aquell moment eren ocupats de barraques.

Les crisi econòmiques de finals de la dècada dels setanta de la passada centúria, signifiquen per Badalona, un altre gran canvi, doncs les indústries, que havien significat el seu tret d’identificació, comencen a tancar o a traslladar les seves unitats de producció cap al Vallés i a d’altres zones industrials de nova creació de Catalunya. És un procés lent però inexorable, que es produeix en el moment que acabem d’estrenar una democràcia que en aquells moments, com és natural, no té consolidades cap de les seves estructures, ni estructurats un sistema que permetin el debat ciutadà sobre el seu futur.

Barcelona, ja no necessita Badalona, i per postres a l’any 1982, la recuperada Generalitat de Catalunya, presidida per un gelós Jordi Pujol, temorós que acabi essent un contra poder, elimina per decret la Corporació Metropolitana de Barcelona, abandonant Badalona a la seva sort, només emparada per una diputació provincial que també està en hores baixes.

Per acabar d’arrodonir-ho tot, els primers ajuntaments democràtics, es troben amb tots els problemes que els "planes de desarrollo" del règim franquista, uns barris amb una planificació del tot deficient, sense els mínims serveis ni equipaments, carrers sense pavimentar, xarxes de subministrament d’aigua, llum i clavegueram inexistents, nombrosos sectors de barraquisme, i un llarg etcètera.

D’entrada recorren a l’endeutament per fer front a les necessitats més peremptòries i més tard als especuladors immobiliaris dels que s’aconsegueix, l’arranjament dels carrers de les zones on es construeix. L’entrada a Europa i la possibilitat dels fons Feder permeten assolir un nivell diguem-ne mínim de qualitat de vida pels ciutadans de Badalona, pel que fa a la qüestió dels equipaments. La Generalitat de Catalunya, potser pel fet que la força política que la dirigeix, no és massa representativa a la nostra ciutat, no mostren un excessiu interès pel sector nord de l’àrea metropolitana i és així que el consistori de Badalona es veu obligat en multitud d’ocasions de realitzar ell el que deixa de fer el Govern de Catalunya a aquí correspondria.
Del repàs que hem fet fins aquí se’n treuen les següents conclusions del que és la Badalona d’avui:

Primer que Badalona és de sempre, una ciutat pobre, una ciutat habitada majoritàriament per gent de classe treballadora, i una minoria, molt minoria de petits burgesos, dedicats principalment als negocis de promoció immobiliària.

Segon que els ajuntaments del període democràtic, han hagut d’afrontar els dèficits de tota mena heretats del període de la dictadura, en base a ampliar l’endeutament.

Tercer que per no haver estat capaços d’articular un pla de ciutat, amb el consens de tots els ciutadans que ens marqués el camí en el període de post industrialització ens trobem avui en la divisòria d’una ciutat de serveis i una ciutat dormitori.

Les estadístiques de l’any 2006, ens assenyalen que 1.593 empreses, un 27,7 % del total i que mantenen en nòmina un total del 11.583 treballadors, un 25,7% del total, es dediquen a la construcció i als seus serveis directes, i que 1.985 empreses un 34,9% que donen feina a un total de 12.017 treballadors un 26,51% del total

Atenent a la tercera conclusió, a les dades estadístiques i sota la meva visió personal, podem dir que la Badalona actual viu del totxo i del comerç, confirmant el que ja havíem apuntat de l’entremig entre la ciutat de serveis i la dormitori.

Segurament vostès es preguntaran talment com he fet jo, qui caram va decidir que Badalona anés en aquesta direcció?

Desprès de pensar una mica i de reflexionar sobre el comportament dels empresaris locals a finals de la dècada dels seixanta, els setanta i començament dels vuitanta de la passada centúria, he arribat a la conclusió, que cap persona ni cap grup en concret, varen planificar res sinó que aprofitant les circumstàncies de beneficis immediats que l’especulació immobiliària procurava es llençaren de cap a la piscina.

Fins aquí la meva reflexió del com i el perquè de la situació del la Badalona a l’inici del segle XXI, en propers escrits, seguiré la reflexió de la situació actual i de les perspectives que s’obren en un futur immediat, doncs estic convençut que en un règim de democràcia moderna com el que estem, no hem de deixar que ningú decideixi per nosaltres, ni tant sols els qui ens governen, sinó que som els ciutadans qui hem de marcar les pautes per encarrilar-nos cap el futur que volem, però això vol dir que primer l’hem de definir ben clarament i consensuar-lo entre tots plegats.

Com sempre, s’acomiada de vostès el seu aten i segur servidor que els estrenys la seva mà.

Cosme Modolell de Badalona