dijous, 26 de març de 2009

QUE LI PASSA A ZAPATERO?


En política, moltes vegades, es fan coses que per una majoria dels mortals son del tot incomprensibles i seguidores d’una lògica totalment allunyada de la majoritària en l’espècie humana.

Aquests darrers dies, el govern socialista que presideix Rodriguez Zapatero, ens en acaba de donar un bon exemple, quan enlloc d’aprofitar-se de la debilitat del seu principal adversari, el Partit Popular que estava en boca de tothom, i pràcticament acorralat sense sortida en uns escàndols de corrupció i d’espionatges il·legals; s’embolica anunciant la retirada de les tropes espanyoles desplaçades a Kosovo, sense encomanar-se a Déu, ni als Sants, (vull dir a les altes instàncies dels països integrants de la OTAN, entre ells el nou president dels USA Obama, que en teoria, hauria de ser el més bon amic). No podia haver aplaçat la decisió uns quants mesos, fins que al PP, la porqueria li hagués tapat la boca, enlloc de llençar-li un salvavides? Tant important resultava ara, la demostració de no estar d’acord amb la independència de Kosovo?

Una repercussió col·lateral d’aquest tema, la patirà la ministra de defensa Carme Chacón, que es vulgui o no, acabarà per sortir-ne tocada quan fins ara era un dels principals valors de l’actual govern de l’estat, tal i com reflectien les enquestes d’opinió ciutadana, on és qui obtenia les més altes qualificacions, qüestió que feia pensar a molts que podria esdevenir la successora socialista a la presidència del govern de l’estat.

Una altra qüestió que a mi em costa molt d’entendre, és l’assumpte del finançament autonòmic en general i en particular el de Catalunya, darrerament estancat i sense que li veiem progressos per enlloc. Aquesta és una qüestió, que a més a més de reforçar, el govern de Catalunya, (que està presidit per un socialista), i com a conseqüència consolidar els vots cap el seu partit en les generals del 2012; tindria l’afegitó de garantir el suport al seu govern de CiU, que no tindria cap mena d’excusa, per seguir amb una dura oposició com fa ara, afavorint al Partit Popular, a no ser que es volgués arriscar a perdre bous i esquelles.

Però rés segueix la lògica, i llegint els diaris d’aquests darrers dies, fins i tot els més proclius al socialisme, els espanyols observem astorats, com hem passat d’un Mariano Rajoy, a punt de ser llençat per la finestra, a un Zapatero, que perd una votació rere l’altre a les Corts, que no encerta en cap de les explicacions que dóna i que sembla estigui arribant al col·lapse.

No ho entenc, francament no ho entenc.