La dreta d’aquest nostre país, és profundament nacionalista, catalana uns i espanyola els altres, una diferència tan sols de matís, que no òbvia el fet que al final s’acabin entenen a la perfecció, com va succeir en les dues legislatures del govern Aznar a Espanya, en que fins i tot, a la darrera, quan els populars gaudien d’una majoria absoluta, els de CiU els seguien votant a favor tots els pressupostos i les lleis més compromeses, a canvi que el Populars, els sostinguessin en el poder a Catalunya. Si avui fem una mica de memòria, ens adonarem que els catalans no en vàrem treure cap partit del recolzament del govern de la dreta a Espanya, doncs el finançament de la nostra autonomia va ser un dels més desastrosos que mai haguem tingut, la rebaixa en inversions per infraestructures, ens va conduir a situacions caòtiques; i fins i tot vàrem abdicar de la sana pretensió d’avançar en el nostre autogovern, quan una de les condicions que Aznar imposà a Pujol, fou la de no esmentar en cap circumstància la necessària reforma de la nostra llei fonamental, l’Estatut de Catalunya .
Amb cinc anys de govern catalanista i d’esquerres, hem capgirat totalment la situació, i en aquests moments estem avançant amb pas segur, pel camí del desenvolupament estatutari vers un nou acord de finançament pel nostre país, que sense cap mena de dubte ha de representar l’eina imprescindible pel progrés del nostres ciutadans.
El proper 7 de juny, els catalans tenim l’oportunitat de canviar amb el nostre vot, l’actual majoria de dretes del Parlament Europeu, una majoria de dretes que amb les polítiques que fins ara ha desenvolupat esdevé responsable de l’actual crisi econòmica, fruit de la falta de control que les tesis neoliberals- conservadores iniciades per Margaret Tatcher i Ronald Reegan, com reconeixen els més destacats economistes mundials.
Poden tots aquests polítics que fins fa quatre dies, aplaudien a George Bush, fer-nos sortir de la crisi? Poden tots aquests predicadors del liberalisme més acèrrim, canviar el sistema vers la justícia social i un més just repartiment de la riquesa? Poden tots aquests nacionalistes convençuts, com Àngela Merkel, Sarkozy, Berlusconni, Rajoy, Vaclav Havel, etc. avançar cap a una veritable Unió política a Europa?
La resposta evidentment és que no. Ens cal un gir cap a l’esquerra, que es reflecteixi indefectiblement, en el Parlament d’Estrasburg i que assoleixi en el mínim termini possible els acords necessaris, per avançar cap una estructura europea de caire federal.
Ara comença la campanya electoral, observareu com molt poques formacions de dreta, ens enviaran missatges que facin referència pròpiament al govern d’Europa i les seves institucions; la majoria, ens enfocaran els seus eslògans en clau nacional, uns demanant un vot de càstig cap el qui ens governa, d’altres fomentant l’abstenció traient importància a la labor del Parlament Europeu i uns altres dient-nos que aniran allà, no a construir res, sinó a treure’n tot tipus de subvencions i avantatges.
No ens deixem enredar, cal que tinguem molt clar que només des d’una visió d’esquerres, on prevalgui un repartiment més just de la riquesa, on és controlin els mercats financers, on és castigui l’egoisme i l’engany i on tots tinguem uns mínims garantits, serà possible la construcció de l’Europa Unida del segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada