NO TINC OPINIÓ!

Em considero persona d'idees clares i conseqüentment no em costa gaire formar-me una opinió, en sentit positiu o bé negatiu, sobre les decisions que prenen els nostres polítics.

Però haig de reconèixer que davant la decisió del consell executiu del PSOE, de contradir la decisió dels socialistes navarresos de formar un govern tripartit a la comunitat foral, enviant a UPN, la sucursal del PP, a l’oposició, no soc capaç de prendre una actitud determinada ni a favor ni en contra. Els arguments que uns i altres donen em semblen prou sòlids i ambdós coherents amb la meva concepció del que ha d’acabar essent l’estat espanyol.

Des dels sectors pro pacte, s’argumenta que la voluntat del poble navarrès, manifestada a les urnes, és de manera inequívoca a favor d’un canvi de la força governant, circumstància que matemàticament no és possible sinó és en base a un acord entre nacionalistes (NaBai), socialistes (PSN) i comunistes (IU), i que talment com a Catalunya i a Balears el socialisme ha d’aprofitar la mínima ocasió per arribar al poder desbancant la dreta reaccionaria.

Des de la direcció nacional socialista, s’argumenta que a diferència de Galicia, Catalunya i Balears, a Navarra el Partit Socialista (PSN), no és la segona força sinó la tercera i a molta distància de les dues que el precedeixen i que en aquesta circumstància, poc s’entendria que acabés presidint el govern autonòmic.

Des dels sectors nacionalistes, es presenta la decisió com una cessió del PSOE als desitjos de la part del seu electorat clarament centralista, una reculada en el reconeixement de l’Espanya Plural i una oportunitat perduda per aconseguir l’augment del suport electoral al PSN en els propers comicis.

Des del PSOE a Madrid, es valora que la decisió de permetre un govern del Partit Popular en clara minoria, sense cap garantia de suport socialista, els serà molt més beneficiós de cara aconseguir suport electoral, no només en la comunitat navarresa, sinó a la resta de l’estat espanyol; sobre tot tenint en compte que el pacte significaria d’alguna manera l’entronització de Nafarroa Bai, una formació capitanejada pel Partit Nacionalista Basc, que talment com Unió Democràtica a Catalunya, no dubta a pactar amb el Partit Popular, si pensa li convé als seus interessos.

De veritat, no sé cap a quin lloc decantar-me.

EL NACIONALISME I LA UNIÓ EUROPEA

Es compatible la idea nacionalista, amb el concepte d’Unió Europea?

Entenc com a Unió Europea, quelcom més que un simple mercat comú on és deixen circular lliurement les persones, els capitals i les mercaderies, eliminant qualsevol mesura de caire proteccionista. Jo l’entenc com una mena d’entitat supranacional, que actua políticament amb una única direcció; que de cara a l’exterior parla amb una única veu, i que els seus representants elegits democràticament, son capaços d’unificar els esforços de tots, en pro de la millora del benestar de tots plegats. És per això que quan fa un temps enrere, a Espanya es va sotmetre a referèndum la ratificació del tractat per una Constitució Europea, vaig veure la llum, i albirar l’esperança que finalment assoliríem un nou estatus que ens permetria que la nostra veu fos reconeguda en el concert internacional, a més a més d’actuar de contrapès en un planeta cada vegada més unipolar.

Però poc dura l’alegria a casa del pobre i tot i que en el nostre referèndum va sortir victoriosa la posició favorable, desprès de vèncer les reticències, del ultranacionalisme espanyol representat pel Partit Popular i del nacionalisme català majoritari que simbolitza Convergència i Unió. El no del xovinisme francès i holandès, tant de la dreta com de l’esquerra, va acabar per relegar el projecte al calaix de l’oblit, un llarg període de temps.

Un any i mig més tard, quan a la Unió si han incorporat nous països, quan un dels principals motors, (Alemanya), s’adona que el tractat de Niça amb el fet de comportar una il·lògica, confecció de majories, esdevé un obstacle massa gran per administrar una conjunció de vint-i-set països, agafa el toro per les banyes i intenta elaborar un nou tractat, on suprimeix totes aquelles expressions i referències que puguin molestar als xovinistes i defensors de les essències nacionals, començant pel propi nom del tractat que deixa d’anomenar-se Constitució.

Àngela Merkel i la formació on milita, tot i estar situada a la dreta de l’espectre ideològic no se la pot titllar de nacionalista, doncs a Alemanya desprès d’haver passat per la traumàtica experiència del nazisme i és potser per això que ha optat per una solució pragmàtica per evitar un ben segur retrocés dels interessos del sector econòmic de la Unió. No cal dir que s’ha trobat amb grans esculls alhora d’aconseguir l’aprovació d’aquest nou tractat i de fet, em sembla que el que ha sortit és ben pobre i que amb prou feina tapa justet l’expedient, per no qualificar de fracàs, desprès de les cessions que ha hagut de fer als bessons Kazinsky en el tema fonamental de la confecció de majories, allargant en el temps la seva aplicació.

A França mana la dreta, i aquesta si s’aixopluga sota el paraigua del nacionalisme quan li convé; al regne Unit tant li fa l’esquerra com la dreta, doncs sempre acaben cantant el Deu Salvi a la Reina; als Països Baixos, l’extrema dreta està agafant cada vegada més protagonisme; tot ens obre un panorama, on sembla que una Europa Unida convertida en una potència, capaç de disputar l’hegemonia dels Estats Units, durant bastant temps quedarà en simplement un somni.

DEL PACTE D’ESQUERRES AL PACTE DE PROGRÉS

Amb tristor per part dels que hi creiem, el pacte d’esquerres a l’ajuntament de Badalona s’ha anat a l’aigua, desprès de dues legislatures de funcionar més o menys entrebancat, sobre tot els darrers quatre anys.

Una vegada m’he refet de la primera impressió, i desprès d’haver llegit les declaracions d’uns i altres, goso a engegar una reflexió del perquè de tot plegat i d’aquesta fatalitat que sembla planar per la nostra ciutat, fent que les qüestions personals, o uns petits matisos ideològics, acabin sempre donant un paper rellevant a les formacions de dreta en el govern de la nostra ciutat.

Repassant la història recent, ens adonarem que el PSC i el PSUC, o el seu successor actual ICVEUiA, tret de la primera legislatura (1979-1983), mai van ser capaços de tornar al pacte, fins que no van desaparèixer de l’escena dos del personatges més importants, Mario Diaz i Joan Blanch. No vull dir amb això que tot fos degut a la falta de feeling que hi havia entre tots dos, però si que va ser un dels factors determinants d’una situació de la que els de Can Comunista, se’n van emportar la pitjor part, doncs de dotze regidors a la primera legislatura, han acabat amb els cinc actuals. Recordo que dies desprès de les eleccions de 1983, amb un bon amic meu que la nit electoral era, juntament amb gent del PSUC a la Plaça de la Vila xiulant al nou alcalde Joan Blanch, comentàvem el fet, i quan jo li recriminava l’acció, dient que el que havien d’haver fet era intentar repetir el Pacte de la primera legislatura, em va respondre que això només seria possible si el PSUC conservés l’alcaldia i que sinó era així, hi guanyarien més fent oposició. Com resulta evident el meu bon amic no va resultar profeta de cap manera.

L’any 1999. amb Maite Arquè liderant el Partit Socialista, una Jove Muntsa Niso a ICV, i un Manolo Armenteros, al final de la seva carrera com a líder d’EUiA, ens fan tornar la il·lusió que aquesta vegada va de debò, tot i les dificultats de tenir un Partit Popular al govern de l’estat que amb la supressió de l’IAE, posa en seriós compromís el finançament de les administracions locals, entre elles la de Badalona, la cosa va tirant endavant. Quatre anys més tard, el 2003, quan ICV, i EUiA han decidit unificar esforços i ERC aconsegueix representació a l’ajuntament per primera vegada en l’actual període democràtic, es repeteix la història i d’entrada tots pensem que serà la legislatura de la consolidació, sobretot quan a l’octubre, fruit de les eleccions al Parlament de Catalunya, és configura un govern d’Esquerres a la Generalitat de Catalunya, i a la primavera següent el PSOE entra al Palau de la Moncloa. Però la cosa es torça i el personal que ocupa les poltrones de govern, tant del PSC com d’ICVEUiA no sap estar a l’alçada, potser preocupats per problemes interns dins de cada formació, a can socialista la sensibilitat que domina a l’executiva local, no és la mateixa que controla el grup municipal, i a Can comunista, perquè els de la vella guàrdia tornen a aixecar cap pel cantó de ICV, i dins d’EUiA comencen les dissensions amb el personal del PSUC Viu. Fruït de tot això, és una gestió municipal poc reeixida on tot el que s’ha fet bé, ha quedat en l’anonimat i les falles, grans i petites d’uns i altres, han estat magnificades en els mitjans de comunicació.

Tot això porta com a conseqüència que el 27 de maig, una bona part de l’electorat badaloní decideix de castigar a totes les formacions del govern, alguns quedant-se a casa, la majoria, i d’altres, els menys, canviant la seva opció de vot vers a les formacions que els darrers quatre anys han configurat l’oposició. El resultat, tot i que un canvi en la correlació de forces, permet seguir configurant un pacte d’esquerres a la ciutat de Badalona i hom interpreta que la voluntat dels badalonins ha estat fer un toc d’atenció a les forces que havien governat fins aleshores, demanant-los que es deixin estar de romanços, revisin les seves actuacions, i es posin les piles per configurar un govern on l’eficàcia sigui la màxima prioritària.

De les declaracions del personal del PSC i Esquerra Republicana, es dedueix que han pres nota del missatge i accepten el repte que els posen els ciutadans; per contra per part d’Iniciativa, sembla que no vulguin reconèixer les errades sinó que pretenen carregar el mort a les esquenes del PSC. Això es tradueix, a la segona reunió dels representants per la reedició del pacte, en la presentació d’una proposta d’organigrama municipal, amb una sèrie de punts que qualifiquen de innegociables, on tret de la figura de l’alcaldessa, sembla que qui hagi obtingut nou regidors sigui Iniciativa enlloc del PSC.

La vella guàrdia, que considera adversaris els socialistes enlloc de la dreta reaccionària del Partit Popular, ha tornat a imposar el seus criteris a la nova seu del carrer Latrilla, i per això han obviat l’abandonament a mitja legislatura del tema de l’habitatge, la crisi en el seu grup municipal que els va comportar la dimissió del la cap de llista Muntsa Niso i la posterior retirada del regidor que l’havia substituït Francesc Fernandez, la desastrosa gestió en l’àmbit d’ensenyament, o la desgraciada de mediambient, que mentre es malbarata aigua per deficiències notòries en la xarxa de rec, es fa buidar una piscina d’un casal de nens al barri de la Salut, les reiterades manques de lleialtat amb els socis de govern, que ha fet semblar en moltes ocasions que enlloc de govern fossin l’oposició, etc. etc.

Tot plegat ha contribuït a crear un clima de desconfiança, que en aquests moments, desprès del toc d’atenció que han fet els ciutadans, i on cal posar-se ràpidament les piles per governar amb eficàcia, ha impossibilitat de totes passades la renovació del Pacte d’Esquerres a la nostra Ciutat.

ACLARIMENTS

Sembla que de la carta que vaig publicar la setmana passada, amb el títol UNA MOLT BONA NOTICIA, algú n’ha tret errònies conclusions. Segurament deu ser culpa meva, per no haver-me expressat correctament, o deixant entendre que calia llegir entre línies.

De primer vull aclarir, que la meva preferència hagués estat un pacte d’esquerres a l’ajuntament de Badalona, qüestió que no ha estat possible, perquè ICVEUiA no han aplanat el camí. (d’això ja en parlaré en alguna altre carta). Davant d’aquesta circumstància i convençut com estic, que el millor per la ciutat de Badalona aquests propers quatre anys, és un govern sòlid i estable, penso que com a mal menor, el Pacte amb Convergència i Unió pot ser una solució.

Dit això, i desprès d’haver repassat la carta de la setmana passada, vull manifestar que no s’ha d’interpretar de cap altre manera que no sigui el manifest de la meva sorpresa, agradable per cert, davant un fet que em pensava que mai succeiria, com és el que Falcó, acabés arribat a un acord amb els socialistes per formar govern a Badalona. Me’n alegro, perquè tal i com he dit abans, no crec que fos bo per Badalona un govern del PSC en minoria i per tant subjecte a la volatilitat, d’una oposició fragmentada i liderada pel Partit Popular.

Reconec que algunes expressions de la carta poden ser interpretades com a “floretes” a Ferran Falcó, tal i com un bon amic m’ha fet veure, o com a un fer-li la pilota segons altres, però haig de dir amb tota rotunditat, que ni una ni altra cosa són la intenció que portava, sinó simplement manifestar la sorpresa per haver coincidit per una vegada amb una persona de la que discrepo, en la ideologia i en moltes de les seves formes.

Finalment voldria dir, que no sóc dels que pensen que els meus ho fan tot bé i els adversaris tot malament, com ho avalen escrits on he assenyalat, actuacions que m’han semblat deficients de Tortajada, Quico Serrano, Muntsa Niso, Alex Mañas, Maite Arquè,........, alguna vegada, fins i tot he trobat encertades proposicions de Garcia Albiol i Ramón Riera, i en el cas que ens ocupa, haig de dir que en benefici de la ciutat, Ferran Falcó, segons el meu criteri, l’ha encertada de ple.

PERILL CONDUCTOR CATÒLIC!!!!

El Vaticà, en el seu afany d’incidir cada dia més en la societat, ha tret un decàleg del conductor cristià, desprès de mostrar-se preocupada, per la alta sinistralitat en les carreteres d’aquests mons de Déu.

El decàleg ha vingut acompanyat d’un extens document on s’assenyala la intenció de reduir la mortalitat i combatre l’abundància d’imprecacions i blasfèmies, per part de tots aquells que tenen un volant a les mans. El document també fa referència, a que “els pecats al volant són comesos per moltes persones normals", doncs la conducció d’automòbils, segons els patriarques de Roma, “afavoreix els excessos i la regressió a formes de comportament primitives” .

No en volia sentir d’altre, doncs ara resulta que aquest símbol de la modernitat que fins ara ha estat el cotxe, segons Benet XVI, ens fa retrocedir fins a l’edat de pedra.

El decàleg, és el següent:

1. No mataràs
2. Que la carretera sigui per tu instrument de comunicació i no de dany mortal
3. Que la cortesia, la correcció i la prudència, t’ajudin a superar els imprevistos.
4. Sigues caritatiu i ajuda al proïsme necessitat, especialment si és víctima d’un accident
5. Que el cotxe per tu no sigui expressió de poder , de domini i ocasió de pecar
6. Convenç amb caritat als joves i als que ja no ho són perquè no condueixin quan no estan en condicions
7. Recolza a les famílies de les víctimes
8. Reuneix a la víctima i a l’automobilista agressor en un moment oportú per propiciar l’experiència alliberadora del perdó
9. Protegeix al més dèbil
10. Sigues responsable vers els demès

Fantàstic, cap prohibició i ni tant sols cap recomanació que es segueixin les normes de trànsit. De fet sembla escrit pel inefable Josemari Aznar, doncs el primer que m’ha vingut al cap desprès de llegir-ho són les paraules de l’expresident espanyol, quan feia befa de les lleis que prohibeixen el consum d’alcohol als conductors.

En el document s’especifica que el compliment dels manaments és obligatori, sota pena de pecat mortal, però a més afegeix una sèrie d’opcions voluntàries, com per exemple la invocació a Sant Cristòfol, a l’Arcàngel Sant Rafel, i a la Verge Santíssima, a més a més del senyal de la creu abans de començar el viatge. Una altre opció que es podria d’anomenar de protecció integral, consisteix en resar el rosari, tots els ocupants del cotxe, ja que segons indica, el seu ritme i la dolça repetició no distreu al conductor!!! Una altre opció que presenta és la de contemplar les diverses manifestacions de religiositat que apareixen a la carretera com ara, esglésies, campanars, creus, etc.

Francament, crec que el document,desprès de fer aquestes darreres observacions, calia que inclogués la obligatorietat de posar al davant i al darrera el cotxe, una enganxina ben visible que digués: PERILL CONDUCTOR CATÒLIC!!! Almenys els altres que posem els cinc sentits en la conducció, aniriem advertits que aquell, ha de fer moltes coses mentre condueix

UNA MOLT AGRADABLE SORPRESA

El dissabte dia 16 d’Abril amb la constitució del nou consistori, es tancava definitivament el procés electoral que s’havia iniciat oficialment ara fa un mes i mig. Enrera han quedat els discursos i les demagògies, ara quan els ciutadans amb el seu vot, o quedant-se a casa, han atorgat uns percentatges de representació i els candidats elegits, mitjançant el pacte, han aconseguit de conformar un govern estable; haig de manifestar i reconèixer públicament que no havia valorat en la seva justa mesura, al líder local de Convergència i Unió Ferran Falcó.

Potser per la seva manera d’actuar des de la oposició, potser perquè sempre li havia atribuït un cert aire de prepotència, i pel fet de basar la seva campanya electoral en la demanda als ciutadans que enviessin els socialistes fora del govern de la ciutat; havia arribat a pensat que la seva política d’aliances passava lluny del PSC per incompatibilitat manifesta. És doncs que un cop constituït el nou consistori, he tingut la agradable sorpresa que res de tot el que havia pensat es veritat, i que per damunt de poderosos cants de sirena, fins i tot dins la seva pròpia formació, perquè no pactés, i deixés el PSC en minoria, ha tingut el criteri suficient per anteposar per damunt de tot els interessos de la ciutat, que com ja he dit en alguna altra ocasió avui passen per un govern estable, decisori i eficaç, capaç d’afrontar els reptes que es presenten pels canvis socials molt importants, derivats dels nous conceptes de la societat global.

Veig amb fruïció que tot i les discrepàncies ideològiques, coincidim plenament en l’anàlisi del missatge que els badalonins han expressat a les urnes, veig també amb enorme satisfacció, que no ha cercat la posició còmoda i de no mullar-se, esperant aconseguir uns rèdits electorals fruït de les ensopegades del que governa, i que ha optat, com ha de ser, per guanyar-se el reconeixement per la labor feta, admiro també la seva valentia en agafar la responsabilitat d’un tema tant espinós com és el de la immigració i em sorprèn extraordinàriament que dins del paquet també assumeixi Participació Ciutadana, quan es ben sabut que els convergents sempre han estat els grans defensors de la democràcia representativa pura. Be, tot i que haig de dir que va ser un convergent, Jordi Ballesteros, que sense creure-hi, va endegar amb notable èxit, El Consell d’Entitats del Districte primer.

No em queda per dir res més, sinó tant sols reconèixer que m’havia equivocat del tot en la meva percepció sobre Falcó, i que començo a intuir que sinó s’espatlla, aquesta au de vol majestuós, acabarà volant molt i molt alt. El temps ho dirà.

JA TENIM NOU GOVERN A BADALONA

Un govern diferent al que hi havia hagut fins ara, i que compleix amb una de les grans premisses, que per cert, cent badalonins intentaven posar en perill, com és l’estabilitat.

Badalona, té avui una sèrie de reptes, als que no pot deixar de fer-hi front durant quatre anys, perquè una colla de cent badalonins, per importants que siguin alguns dels noms que figuren a la llista, pensin ara que no els agrada el que una majoria dels ciutadans que van exercir el seu dret al vot varen decidir.

La immigració i l’habitatge, són dos dels temes que a més a més d’anar lligats, cal fer-hi actuacions ben immediates, per desmanegar d’una vegada per totes, aquest sentiment de rebuig, que s’està instal·lant en alguns barris, fomentat pel discurs xenòfob i racista de la dreta cavernària que conforma el primer partit de l’oposició a la nostra ciutat.

Personalment i no me’n amago de dir-ho, hauria preferit un govern totalment d’esquerres, que no pas aquesta barreja de lliberals i socialdemòcrates que s’ha hagut de confeccionar; segons diuen les fonts ben informades, per la poca visió i les excessives pretensions del personal d’Iniciativa; doncs penso que tot i que la feina d’un consistori és més de gestió que no pas política, sempre és millor una afinitat ideològica alhora d’establir les prioritats pressupostàries, per exemple, que no pas les discrepàncies que lògicament s’hauran de produir, quan es confronti una visió socialdemòcrata de la problemàtica ciutadana, que poden representar, El PSC i Esquerra Republicana, amb una de netament lliberal com és la que representa Convergència i Unió. De totes maneres, també haig de dir que aquest assumpte pot deixar de tenir importància, si en les condicions del pacte, s’ha establert de forma clara, que el lideratge del govern l’assumeix el PSC i garanteix la lleialtat de tots plegats fins a finals de la legislatura.

El Partit del Socialistes de Catalunya, de Badalona, em consta que ha fet una revisió en profunditat de la seva actuació els darrers quatre anys, on han aflorat no només les coses que s’han fet bé, sinó també, els errors comesos i aquests darrers els han transformat en experiència, que els ha de permetre, no només no repetir-los, sinó de no cometre’n d’altres. Suposo que la gent d’Esquerra haurà fet el mateix i els de CiU, com que són nous en aquests afers, pel compte que els hi té aniran molt alerta. Si això és veritablement així, els auguris pels propers quatre anys a Badalona, no són pas gens dolents, sinó tot el contrari i potser fins i tot, d’aquí quatre anys podrem dir que el ventallot que els ciutadans han clavat ara, ha estat clau per redreçar el rumb de la nostra ciutat.