dijous, 5 de març del 2009

LA UNIÓ EUROPEA, UNA APOSTA DE FUTUR


L’aposta que en uns moments determinats Espanya va fer en favor de la Unió Europea, s’ha vist compensada més de cent vegades, doncs per mitjà dels fons de cohesió i la supressió de mesures caràcter proteccionista, ens ha permès arribar a uns estadis de prosperitat que mai hauríem pogut somiar.

Ara immergits com estem en un procés de crisi internacional profunda, una crisi que els experts pronostiquen comportarà un canvi radical dels sistemes econòmics basats en la depredació de recursos, en les desigualtats socials i en un sistema financer poc fiable, és més necessari que mai, retornar a la Unió Europea l’esperit i els ideals que van impulsar la seva creació, que no oblidem eren els mateixos de la socialdemocràcia, impulsora de l’estat del benestar en la majoria de països europeus.

L’actual Unió Europea, es basa en tres grans puntals, la Comissió Europea, La Cimera de Caps dels Estats membres, i el Parlament. La composició de la Comissió i de la Cimera dels Caps d’Estat, depenen del govern que cada país hagi triat en les seves eleccions, i el Parlament és l’única institució elegida pel vot directe dels ciutadans. És això precisament el que atorga poder al parlament, doncs al ser l’únic organisme fruït del vot directe dels ciutadans, és el dotat de més transparència i capacitat de lideratge.

La composició actual del parlament Europeu, esta formada per una majoria de partits de dretes, alguns d’ells, fins i tot dels anomenats euro escèptics, fruït de les anteriors eleccions d’ara fa cinc anys, on a tot Europa, l’índex d’abstenció, va ser altíssim. Per una propaganda bastant mal intencionada de les formacions més xovinistes, que no veuen amb bons ulls que la Unió Europea, acabi essent quelcom més que una simple liberalització dels mercats.

Estem de ple dins d’un període de crisi econòmica, provocada, segons diuen tots els experts, per l’aplicació de l’ortodòxia liberal portada a l’extrem, que molts dels partits i coalicions que avui manen a Europa, no van dubtar en abraçar i defensar fins al darrer moment, encara que ara vulguin fer veure que diuen tot el contrari, com és el cas de Sarkozy, a França, Àngela Merkel a Alemanya, i molts altres; és en aquest moments on ens cal que en el Parlament Europeu, hi hagi una majoria dels partits socialistes i socialdemòcrates, la filosofia dels quals, mai ha tingut res a veure amb el neoliberalisme, ans al contrari, des de la seva visió internacionalista són els que poden aplicar polítiques basades en l’esforç comú de tots plegats, que ens faran sortir del marasme on ens trobem ara.
Cal un canvi en les estructures Europees, cal un canvi que ens retorni l’esperança i la fe en la nostra capacitat de tirar endavant de manera col·lectiva, fugint dels individualismes i dels nacionalismes provincians i carrinclons, totalment desfasats. Un canvi que en gran manera depèn de nosaltres, no quedant-nos a casa el proper 7 de juny i no fent cas dels cants de sirena que en volen fer veure que aquestes eleccions no serveixen per res.

diumenge, 1 de març del 2009

LA GENERALITAT I EL GOVERN CENTRAL


Sembla que hi hagi personal en aquest nostre país, que s’hagi acabat creient que si una cosa no és impulsada per ell no pot ser mai bona per Catalunya. Ho feien ja durant els vint-i-tres anys que van governar, on la identificació entre Jordi Pujol i Catalunya va arribar a ser fins i tot patètica; ara des dels bancs de l’oposició, segueixen amb la tàctica, tot i que per rabietes que facin, el poble ja els comença a tenir clissats i saben apreciar qui de veritat està treballant i aconseguint resultats altament positius per millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya.

Ja és normal que els sàpiga greu veure, com un president i el seu equip, que no fa fresa ni histrionismes de cap mena, ha aconseguit unes inversions estatals a Catalunya, de 4.800 milions d’euros, destinades gairebé integrament a un pla de reforma integral de tot el servei ferroviari de Catalunya, un pla que modernitza i racionalitza el sistema ferroviari de proximitat i el deixa a punt perquè la Generalitat de Catalunya, en pugui acceptar el traspàs de la gestió; una qüestió que mai en tota la història, havien somiat, Artur Mas, Felip Puig, Duran Lleida i el cadell de Can Pujol.

Mai més ben dit, ja tenim el tema de les rodalies ferroviàries encarrilat, ara anem per la qüestió del finançament, que no ho dubteu ni una mica s’aconseguirà un molt bon acord, tal i com apunten les gestions i les estratègies que porten a terme l’equip del conseller Castells i la resta de gestors de l’actual govern de Catalunya, que sense presses ni cridòria de cap mena, no trigaran pas massa en aconseguir l’objectiu.

Els de CiU de segur que tampoc ho trobaran bé i els acabarem veient al costat dels seus amics, encara que a voltes facin veure que no ho són, de Can Popular, malparlant en contra del que ells mai haurien estat capaços ni tant sols d’imaginar.

dimecres, 25 de febrer del 2009

CINQUANTA VUIT PARAULES

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell
Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

Quin ensurt! Quan hom va arribar a la Casa Gran i els serveis de premsa ens facilitaren el guió de l’ordre del dia del ple municipal, una mica més i caic de d’esquena, doncs en el primer cop d’ull vaig veure de 58 ciutadans havien demanat formalment la paraula. Desprès d’una lectura més acurada, vaig comprovar, que les cinquanta darreres, que encapçalava, l’ex regidor i avui president de l’Associació de Veïns de Canyadó Pedro Jeus Fernández, eren pel mateix tema, relacionat, amb l’edifici que es pretén construir, en el lloc on hi havia l’antiga caserna de la Guàrdia Civil; aquesta qüestió em va fer suposar, que es tractava d’una estratègia de l’esmenta’t Pedro Jesús, aprofitant que avui, tot i que per darrera vegada, encara s’aplicava l’antic reglament que de fet permetia situacions com aquesta.

A les sis en punt, l’alcalde fa la seva entrada al saló de sessions, observant que els escons de l’oposició són buits, cosa que em fa pensar si els de can comunista i els de can popular, pacten les estratègies per aquesta mena de pinça sobre el govern que darrerament sembla que vulguin portar a terme.

Dotze minuts més tard, i amb les absències de Jaume Vives per malaltia i la de Ramón Riera, no sabem perquè, l’alcalde pronuncia la fórmula habitual “Sessió Pública”, i cinc minuts desprès, llegeix el llistat de víctimes de la violència de gènere, que el més de febrer és de sis persones.
El Punt 4 referent a la relació i valoració dels llocs de treball dels programes de l’IMPO, mereix una intervenció d’Asun Garcia de Can Comunista, dient que no els sembla bé, Quico Serrano defensa el dictamen, Asun replica anunciant el seu vot d’abstenció, talment com desprès fa Maritxu de Can Popular.

El Punt 6. tot i que és un donar compte de diverses contractacions de personal, i no requereix el vot de ningú, mereix la intervenció d’en Garcia de Can Popular, que desprès de la contesta que li fa Quico Serrano, rep el recolzament, “tot i que per altres raons”, del líder de Can Comunista Carles Sagués.

L’aprovació del Pla especial urbanístic que ha de permetre l’edificació d’una nova escola al Carrer de la Ciència, porta un diàleg, diguem-ne potent, entre Carme Martinez de Can Comunista i Josep Duran regidor d’educació.

El punt que fa referència la Modificació puntual del Pla General Metropolità que ha de permetre la construcció d’un vial entre els carrers de la Seu d’Urgell i riera Canyadó, a més a més de l’edifici on hi havia la caserna de la Guàrdia Civil al barri de Canyadó, provoca un intens debat, en el que intervenen, Sagués de Can Comunista i Jurado, (el practicant) de Can Popular per part de l’oposició i Jordi Serra, i Falcó per part dels partits del Govern. Finalment el decret és aprovat amb el vot contrari dels Comunistes.

Set proposicions amb caràcter d’urgència, mereixen la reprovació dels de Can Popular, que per boca d’en Garcia manifesten el seu malestar per presentar-ne tantes fora de la via ordinària; qüestió a la que també s’hi apunta Sagués de Can Comunista. Jordi Serra es defensa dient que els assumptes que es porten per aquesta via a l’aprovació del ple no poden restar un mes més en el calaix, en pro de l’eficàcia d’aquest govern municipal.

Asún Garcia de Can Comunista demana explicacions a vàries de les proposicions, qüestions que li són contestades pels regidors corresponents, així com també ho fa Maritxu en alguna ocasió, que fa intervenir al propi Jordi Serra.

Quan són les 7,38, arribem al torn de paraules al poble, que enceta Albert Vendrell de la CUP, amb la qüestió de la rebaixa dels impostos i taxes municipals. Pel fet que hi ha una moció presentada pels de Can Popular que es refereix al mateix tema, intervenen Garcia, i Sagués, que estan d’acord, Serrano de Can Socialista que defensa la posició del Govern i les rèpliques del ponent, d’en Garcia i d’en Sagués.

La segona paraula a càrrec d’un altre membre de la CUP, David Alfara que fa referència al Pla Bolonya i aquí com abans també hi ha una moció, presentada pels de Can Comunista, finalment i com abans la moció és refusada amb el vots en contra dels partits de Govern.

La tercera paraula és doble doncs dues senyores, es queixen de la climatització a la piscina del centre, mítings dels grups de l’oposició, assumpció de compromisos per part del regidor Socialista d’Esport Albert Tomàs i tancada del debat per part de l’alcalde
La quarta sobre el tema de les festes amb foc i la nova directiva europea, aquí tothom hi està d’acord i en un tres i no rés la tenim ventilada.

La cinquena ha estat retirada

La sisena pel tema gairebé crònic d’un pàrquing al carrer Batlloria, tema que fa gaudir als peperos i comunistes, qualificant d’inoperant al govern, i assumir Jordi Serra seguir treballant per arranjar el problema.

La setena un jove del Consell Municipal de la Joventut, demanant intervenir en les converses entre l’ajuntament i l’AV de Canyadó pel tema dels sorolls a la zona d’oci de Can Ribó.

És el torn de Pedro Jesús Fernández el primer de cinquanta paraules sobre el tema de la Caserna de la Guàrdia Civil de Canyadó, aquest enceta un discurs, aprofitant fins el darrer segon el temps de 10 minuts que li és assignat; intervé Sagués recolzant el ponent, Jurado de can PP, Jordi Serra, Replica el ponent, torna Jurado, torna Sagués i tanca Serra, cridant el següent de la llista, Pedro Jesús diu que com que no es pensaven que els deixessin parlar a tots cinquanta i fet que són dos quarts d’onze de la nit, es dona paer satisfet havent-ho fet ellEs va passar al torn de precs i preguntes, però hom ja no aguantava més i vaig donar la sessió per acabada, quan els de Can Comunista i en Jurado de Can Popular, es disposaven a pregar i preguntar

divendres, 20 de febrer del 2009

EL CORTE INGLES A BADALONA


El govern municipal que encapçala el PSC a la nostra ciutat, que des del començament de la legislatura, treballa amb la constància pròpia de les formiguetes, tot i que ens trobem en uns temps ben difícils, està veient recompensats els seus esforços amb realitats que esdevenen tangibles dia rere dia.

Ara ens arriba la notícia de la signatura de l’acord amb el Corte Inglés, un tema que desencalla tot un procés urbanístic, que ha de donar una nova vitalitat i una gran empenta a la zona de Coll i Pujol / Sant Crist, a més a més de crear durant els propers quatre anys, un ingent nombre de llocs de treball, que cobriran d’inversió de prop de 100 milions d’Euros, que l’empresa de distribució destina a la nostra ciutat, sense oblidar el nombre de llocs de treball estables que es creen un cop l’equipament estigui en marxa.

No han trigat gens ni mica els representants del comerç tradicional a posar el crit al cel i pronosticar les greus catàstrofes que sobre el teixit comercial ciutadà, comportarà l’obertura d’aquest nou establiment. No soc entès en el tema, però des del punt de vista d’un ciutadà que s’interessa per la seva ciutat, voldria posar sobre la taula un parell de reflexions.

Primerament, que ja portem uns quants mesos amb el Màgic Badalona obert i tot i que s’anunciava com una de les grans catàstrofes pels comerços de proximitat, enlloc llegeixo que hagi perjudicat amb excés; i segona que les grans condicions favorables fins fa poc del mercat immobiliari, ha estat per mi un dels grans responsables del canvi en les zones comercials de la ciutat, on el petit comerç ha preferit tancar portes i especular amb el local de propietat, a través d’una venda d’alta plusvàlua o d’uns lloguers del tot astronòmics, que ha omplert el carrer de Mar per exemple de sucursals de multinacionals o de grans franquícies, enlloc dels establiments tradicionals.

Reflexionem-hi si us plau, i intentem treure’n tot el que de molt positiu i revitalitzador del teixit comercial, pot tenir la instal·lació d’un centre com el Corte Inglés, talment com ha succeït en d’altres ciutats ben pròximes, Sabadell, Cornellà, etc.

dissabte, 14 de febrer del 2009

LA INTOLERANCIA A BADALONA


Ja s’ha dit un munt de vegades, però sembla que hi ha qui no ho vol entendre. Els badalonins, hem estat sempre persones acollidores, gent a la que no ens ha costat gaire d’acceptar i integrar a tots aquells que han vingut a casa nostra a treballar i a millorar les seves condicions de vida. Ho vàrem demostrar a les primeries del segle XX, quan de Múrcia vingueren per aprofitar les oportunitats de feina, que significaren les obres del metro i l’exposició de 1929, ho vàrem tornar a ser en temps de la sagnant guerra civil, quan acollirem a un nombre ingent de refugiats, que fugien de l’exèrcit feixista. Ho tornarem a fer entre els anys cinquanta i la primera meitat de la dècada dels setanta del passat segle XX, quan des de les zones deprimides de l’estat espanyol, és feia cap a les regions industrialitzades.

En qualsevol de les ocasions, els badalonins els hem obert els braços, i hem compartit amb els nous vinguts la nostra prosperitat, quan l’hem tinguda, o les nostres penúries, quan els temps així ens ho han portat. Hem demanat respecte i hem donat respecte i de tot això, ens ha sorgit la Badalona actual, una Badalona, de 220.000 habitants, que van tots a la una en benefici de la seva ciutat, sense que mai hagi representat cap problema, ni tenir dues llengües, ni costums diferenciades; ans al contrari, hem sabut trobar en la diversitat una nova font de riquesa, no només cultural, sinó també fins hi tot econòmica.

Ara encarem el segle XXI, amb un nou repte conseqüent de la Globalització, com és una nova arribada d’immigrants procedents de les més exòtiques cultures del món. Repte que la majoria de badalonins, per l’experiència acumulada alguns, o d’altres pel fet d’haver estat immigrants, en temps no massa llunyans, estem em immillorables condicions d’encarar de la manera més profitosa. A més a més, cal afegir, que les circumstàncies politiques, d’uns estat de dret, amb totes les garanties democràtiques, ens garanteixen que el procés no porta cap segona intenció, com si en canvi podíem pensar a meitat del segle passat, en ple període de dictadura feixista, on de passada s’intentava anorrear la cultura catalana.

Sempre hi ha qui veu en les qüestions que el procés migratori comporta, una oportunitat per treure’n uns rèdits electorals, burxant en un tema pervers com és el de la por, i com a conseqüència refús a tot allò que ens és desconegut. Curiosament, aquests personatges, sempre acaben essent d’una determinada tendència ideològica, que a voltes se’ns ha presentat com a líders de la dictadura, o ara defensors de la llibertat i demòcrates de tota la vida.

M’agradaria dir al personal (de la nostra ciutat, i uns altres que volen venir de fora pel mateix tema), emparrat en cercar i crear conflictes cercant el xoc cultural o religiós, que tenen molt mala peça al taler i que el seu discurs a més a més de pervers, ja se’l creu ben poca gent, doncs només arriba a la gent més inculta i amb poca capacitat de raciocini.

dimecres, 28 de gener del 2009

JOGUINES DELS REIS I EXPRESSIONS OCURRENTS

Dimarts hi va haver ple i jo hi era!


Els nostres màxims mandataris, han començat l’any de manera “potent”, com si diguéssim amb ganes, qüestió responsable que ens delectessin amb gairebé quatre hores ininterrompudes d’oratòria i dialèctica.

Però anem a pams, el primer de tot que hem d’assenyalar, és el lluïment de regals dels reis màgics, per part d’alguns, com per exemple el gloriós primer tinent d’alcalde Ferran Falcó que exhibí un magnífic ordinador portable que el seu cap d’àrea es va apressar a instal·lar en el seu escó moments abans del començament de la sessió i el responsable de la hisenda municipal, l’escriptor Quico Serrano que lluïa una magnífica cartera negre, gairebé de ministre.

A les sis i deu començava la sessió, amb tots els regidors al lloc, i on es van fer patents les absències de Jaume Vives, per greu malaltia i en Marius Garcia de Can Comunista.

El llistat de dones víctimes de la violència domèstica només va comptar amb un nom, però el nostre sempre oportú alcalde Jordi Serra, va incloure en l’homenatge del minut de silenci, els quatre nens morts a Sant Boi de Llobregat com a fatídica conseqüència de la ventada de dissabte passat.

El punt nou va ser el primer de l’ordre del dia en merèixer l’atenció dels mandataris, doncs al referir-se a una qüestió d’habitatge protegit, va donar l’oportunitat a l’inefable Sr. Garcia de Can Popular, de dir que en assumpte d’habitatge no es fien ni mica del govern.

En l’apartat de proposicions urgents, la segona referent a la resolució de les al·legacions als pressupost i la seva aprovació definitiva, va fer saltar els grups de l’oposició a la jugular del govern, atac que va iniciar Carme Martinez de Can Comunista, desprès que Serrano, hagués presentat el dictamen, per seguir amb una segona andanada el Sr. Garcia de Can Popular. Falcó defensa amb un discurs llarg. Serrano replica, Martinez i Garcia tornen a carregar, Falcó torna a defensar i finalment l’alcalde Serra tanca el debat,declarant aprovat el pressupost amb els vots en contra de l’oposició.

La quarta proposició urgent, referent a l’assumpte dels 53 projectes que es faran gràcies als 38,5 milions d’euros que el govern de l’estat ens ha destinat com a promoció de l’ocupació, torna a donar oportunitat al Sr. Garcia de saltar, amb el sabut i demagògic discurs de la discriminació d’alguns barris. Li contesta Jordi Serra, intervé Sagués, Falcó hi posa cullerada, i amb l’ajut de l’ordinador que te al davant, ens aclareix a tots el significat dels conceptes pamflet i fullet; i desprès de passar la lliço, l’alcalde tanca.

Són les vuit del vespre quan arribem al torn de paraules al poble, torn que enceta el Sr. Maximiano Luengo pel fet de manca d’habitatge per la seva família. Paquita Teruel regidora d’afers socials li contesta, Riera de Can Popular carrega contra Teruel acusant-la de fer pública la situació familiar de Maximiano, replica el ponent dient que no està d’acord amb el que ha dit Teruel, i tanca el debat Jordi Serra, posant pau.

El segon torn és per Diego Guerrero que en nom de la Plataforma pel Transport Públic i la Mobilitat Sostenible, llegeix una mena de manifest, on exigeix als regidors presentin una moció en el proper ple on tots els grups municipals, per unanimitat, es comprometin a fer considerar a la ATM, l’augment de tarifes del transport públic i que el deixin com a màxim a nivell de l’IPC. Li contesten Sagués de Can Comunista i el Sr. Riera de Can Popular manifestant estar completament d’acord. Francesc Serrano de Can Socialista, diu que traslladaran la seva queixa a l’ATM i desprès de la rèplica del ponent, l’alcalde tanca.

La següent paraula del Sr. Albert Vendrell en nom de la Plataforma “La crisi que la paguin ells” exposa la seva exigència que s’abaixin les taxes i els impostos municipals, fins a nivell de l’IPC, El Sr. Garcia de Can Popular, manifesta estar-hi d’acord, talment com ho fa Sagués de Can Comunista, Serrano de Can Socialista, diu que ja s’està en converses amb la FAVB, a fi i efecte de cercar eximents a les persones que més ho necessitin. Falcó hi posa una extensa cullerada, parlant de “Màquines existencialistes”. Replica del ponent amenaçant amb fortes mobilitzacions, Sagués i Riera hi tornen, i finalment tanca el debat Jordi Serra, que li diu al Sr. Garcia, que se li està tornant “Cubano”.

La quarta paraula, és de la Sra. Juan Estor, que comença, davant l’astorament de tothom, agraint al Sr. Garcia de Can Popular que li hagi donat la paraula en aquest ple, per explicar el problema que té d’uns contenidors davant la seva finestra. Lara li contesta, Garcia, intervé, replica la ponent, torna Garcia, torna Lara i tanca l’alcalde.

El darrer en fer ús de la paraula, és el Sr. Sergi Caravaca que demana que el ple es pronuncií sobre una moció que la Plataforma Pau i Solidaritat amb el poble palestí, ha presentat per mediació del Grup ICVEUiA. Sagués presenta la moció, el convergent Pera li contesta, Sagués torna a la càrrega, replica el ponent, Serrano, també hi diu la seva, i finalment l’alcalde tanca el debat, constatant el rebuig a la moció que han presentat, i l’aprovació d’una altre sobre el mateix tema que han presentat l’equip de govern.
A l’apartat de precs i preguntes, resulta que no n’hi ha cap. Quan el rellotge marca ¼ d’onze s’aixeca la sessió.

divendres, 23 de gener del 2009

LA INCONTINÉNCIA VERBAL DEL SR. GARCIA


A Badalona de sempre i avui encara, hi ha personatges que podem qualificar si més no de curiosos, com en el seu temps eren en Robin, o en Càscares, i avui aquell que quan hi havia el pas a nivell del final de carrer de Mar, dirigia el tràfic de persones i trens, proveït d’una gorra i una xapa que els de Renfe li havien facilitat, i que quan se li va acabar la feina per la construcció del pas soterrat, ara dirigeix maniobres d’aparcament a diversos llocs de la ciutat.

Un tret comú a tots ells ha estat ser persones amb poques pretensions, la seva felicitat s’ha vist compensada amb una petita propina que alguna ànima caritativa els hi dona o l’agraïment per qualsevol dels petits serveis que presten a la comunitat. Mai van, ni pretenen, posar-se per sobre de ningú ans al contrari a voltes penso, que en la seva senzillesa troben allò que molts cerquen des de les àrees de poder, com és la felicitat personal.

En debat que la Televisió de Badalona, ens va oferir el proppassat dimecres dia 21 de gener vaig veure un d’aquests personatges, assegut al bell mig dels representants dels grups municipals de la nostra ciutat. Un lloc que evidentment no s’avé de cap manera amb la seva manera de pensar i parlar sobre la nostra ciutat, a la que per cert fins i tot li fa vergonya viure. Hi ha traslladat la seva residència al Cap i Casal.

Dic tot això, perquè amb el seu afany de crítica a l’actual govern municipal, el Sr. Garcia, va incorre en flagrant exageració, quan sense cap mena de pudor, llença als quatre vents que aquests dies la població aturada de la nostra ciutat creix a un ritme de cinc-centes persones diàries!!!

Algú amb tant sols el títol de graduat escolar sap, que atenent a les xifres oficials de la taxa d’atur a tot el país, resulta que el Sr. Garcia de Can Popular, ens atribueix a Badalona, la totalitat dels aturats de tot l’estat.

La cosa no va arribar a més, quan de manera sembla que força encertada, el regidor d’hisenda Francesc Serrano, li va posar les peres al quarto, i li va donar una lliçò de matemàtica elemental.

Com pot pretendre aquest Sr. Ser alcalde de la nostra ciutat? Penso que si el que pretén es convertir-se en personatge popular, li aniria més bé ajudar a l’antic ferroviari, reconvertit en aparcador.